Tapa’t, nena, tapa’t, no siguis...

El ministre d’Educació francès ha anunciat la prohibició “dels vestits i les túniques tradicionals de països musulmans” a tots els establiments escolars públics del país. “Quan s'entra en una aula, no s'hauria de poder identificar la religió dels alumnes mirant-los", ha dit. L’executiu francès hi està a favor, perquè les peces de roba són un "atac polític" contra la laïcitat dels centres educatius.

Soc laica, laiquíssima, apòstata, per a més senyes. Entre els meus amics hi ha religiosos, i sempre els expresso la meva enveja: poder creure en Déu, per tant en la vida eterna, que sobretot quan se’t mor algú estimat, és el gran regal. Voldria, doncs, tenir un Déu. No el tinc i soc més feliç i més infeliç. De la religió em molesta l’atavisme que, justament, sempre carrega contra les dones. Les dones es tapen els cabells, els homes no. Però com em va passar quan em vaig fer apòstata, considero que són tan pesats els religiosos practicants com els laics practicants. I són tan pesats els que fan decret per tapar-nos fins al coll com les que fan decret per destapar-nos els pits a les piscines. Els que fan petons no consensuats i els que demanen permís per fer-ne. Voldria més naturalitat i més sentit comú.

Dit això. Si arribant a una aula no has de poder identificar la religió d’un alumne mirant-lo, ¿prohibim les arracades en forma de crucifix, les samarretes de Bob Marley, les “extensions” de cabell que porten els jueus? Una noia pot portar un mocador al cap perquè fa químio, té fred, és punki, però no un mocador simbòlicament religiós? Una noia pot dur una faldilla fins als peus? Una bata d’estar per casa? Considero que, com amb els toros, era millor deixar morir la bèstia de fàstic. Digues-li a una jove a Occident que es tapi, digues-li a un jove a Occident que tapi. Estàs condemnat al fracàs, perquè la vida és més poderosa que res.