El tap generacional

i Marina Llansana
21/02/2011
3 min

Els nostres mestres no s'acaben de retirar mai. D'acord; a ells els ho devem tot; van construir un ideari col·lectiu en els moments més difícils del franquisme, van fer el relat de la Transició, interpreten -des de l'experiència pròpia- l'actualitat política i cultural del país. Ho hem après tot, d'ells. I en seguim aprenent cada dia a les tertúlies, debats de televisió, articles d'opinió dels diaris, xerrades i taules rodones.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Mentrestant, aquells joves que han nascut en democràcia, que han estudiat una o més carreres, un o més màsters, que han viatjat i que parlen idiomes, que no tenen pors ni cicatrius perquè no arrosseguen el llast del franquisme, que no van votar la Constitució espanyola perquè o no havien nascut o no tenien edat per fer-ho, que han estudiat el Maig del 68 a l'escola, que han crescut amb el Club Super3, que són actors i receptors a les xarxes socials... Mentrestant, deia, segueixen esperant el seu torn, la seva oportunitat per entrar a formar part de l'exclusiu cercle de creadors d'opinió del país.

Alguns d'aquests joves escriuen llibres brillants, d'assaig o ficció. Que al seu torn seran ressenyats per crítics literaris que els dupliquen l'edat perquè no hi ha espai, tampoc, per a una generació de crítics literaris joves que puguin interpretar el que escriuen els seus coetanis, que hi comparteixin els referents i puguin jutjar-los des d'una mirada generacionalment còmplice.

No voldria, en cap cas, que això fos interpretat com una crítica als opinadors que sentim i llegim cada dia en diversos altaveus mediàtics perquè, insisteixo, són els mestres i alguns em consta que cedirien de gust bona part de les seves tribunes a noves veus. El que de debò trobo inquietant és que pocs mitjans -l'ARA n'és l'excepció- es plantegin apostar per noms nous, per incorporar veus joves als seus espais d'opinió.

Som molt estrictes quan reclamem relleu generacional als partits polítics. I és bo que sigui així: les estructures dels partits polítics s'han de renovar i les cares de primera línia haurien de canviar més sovint -no tant en funció de l'edat biològica sinó del temps que fa que s'ocupa un càrrec- sense que el canvi hagi d'implicar perdre el pòsit acumulat amb els anys de feina. Pocs polítics saben fer aquest pas enrere. I és una llàstima perquè estic convençuda que el primer pas per recuperar el prestigi de la política és que apareguin nous líders que utilitzin un llenguatge nou per expressar realitats noves; un llenguatge comprensible, natural i proper. Nous líders que utilitzin les eines 2.0, que siguin originals i creatius, que puguin exterioritzar emocions sense que això s'interpreti com un signe de debilitat, que tinguin capacitat de commoure, un esperit constructiu, la mirada oberta al món i que no arrosseguin les motxilles d'antigues enemistats personals o els vells prejudicis que ens han portat a l'actual atomització sobiranista que es dóna a Catalunya.

Ho reclamem als polítics, però, en realitat, el que passa a la política passa a tot arreu; el tema del relleu generacional acostuma a resultar força incòmode i genera dolorosos enfrontaments a les entitats culturals, a les associacions de veïns (que van néixer fa 30 anys amb els ajuntaments democràtics i poc han canviat des de llavors), a les institucions privades (cambres de comerç, gremis professionals) i a la societat civil en general.

El relleu generacional no només és una qüestió de justícia. És una qüestió de salut democràtica. El nostre país necessita una nova mirada sobre els vells problemes. I s'ha demostrat arreu que les revolucions les impulsen els joves. Les crisis del sistema, els canvis col·lectius estructurals i profunds tenen una dimensió generacional.

Van ser els joves els que van protagonitzar el Maig del 68, la lluita contra l'autoritarisme que també es va reproduir a altres llocs del món i que ha estat definit, amb el pas del temps, com una mena de cop d'estat generacional.

I l'exemple més recent és el d'Egipte. Els protagonistes de la revolució egípcia van néixer als anys 80, quan Hosni Mubàrak va arribar al poder, han estudiat a la universitat i s'han alçat contra els poders econòmics, socials, empresarials i religiosos que estaven encara en mans dels seus avis. En certa manera, la plaça Tahrir també ha estat un l'escenari d'una batalla generacional protagonitzada per joves universitaris sense feina. La generació Facebook ha sacsejat Egipte amb l'activista Wael Ghonim al capdavant, l'executiu de Google que després de ser detingut s'ha convertit en un dels símbols d'aquesta revolta i que ha utilitzat les xarxes socials per garantir la convocatòria de les protestes.

Catalunya necessita també una sacsejada, un pas endavant cap a la sobirania que demana moltes dosis de valentia.

La generació que l'ha de protagonitzar està preparada. Seria bo escoltar què diuen i deixar que facin.

stats