Si les dones comptéssim
If women counted [Si les dones comptessin] (1988), de l’australiana Marilyn Waring, va ser un dels primers llibres que va posar en evidència com en el sistema de comptes nacionals i en les mesures estàndards de creixement econòmic el treball no remunerat domèstic i de cura, realitzat majoritàriament per les dones, s’ha exclòs d’allò que compta com a productiu en l’economia. Aquest treball segueix exclòs de les estadístiques oficials perquè la definició que encara preval de treball només incorpora la participació en el mercat laboral. Però, quan s’hi inclou, les xifres són molt reveladores.
Segons un estudi que va publicar el febrer del 2017 l’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE) de la Cambra de Comerç de Barcelona, el producte interior brut de Catalunya augmentaria un 23,4% si s’hi inclogués el treball domèstic i de cura. Si no compta és perquè el realitzen majoritàriament les dones. Concretament, les dones dediquen el doble d’hores que els homes al treball no remunerat que sosté la societat. De fet, és un aspecte constitutiu de les societats patriarcals que allò que fem les dones compti menys, tingui menys valor social i se li atorgui escassa visibilitat pública.
El 19 de juliol passat el col·lectiu #OnSónLesDones presentava l’informe anual de la presència de les dones en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació catalans. Les dades recollides en els darrers dotze mesos indiquen que la majoria dels mitjans catalans invisibilitzen les dones de manera dramàtica, i es construeix així un imaginari simbòlic en què els homes encarnen l’expertesa. Els mitjans de comunicació poden ser facilitadors de l’avenç en la igualtat efectiva de dones i homes però sembla que de moment han optat per ser una barrera.
Valorem-ho amb les dades. Entre el juliol del 2016 i el juny del 2017 les dones van representar tan sols el 23,6% del total d’opinió publicada en diaris o escoltada a la ràdio i a la televisió. D’un total de 39.522 aparicions en els mitjans, només 9.334 van correspondre a dones. Globalment, entre el juliol del 2016 i el juny del 2017 la presència de les dones ha augmentat del 18% al 26%. Es tracta d’un increment que no només és molt pobre sinó que està allunyat del mandat de la paritat (un mínim del 40% per a qualsevol dels dos sexes) que estableix la llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes. Al llarg d’aquest any, tots els mitjans s’han sentit interpel·lats; alguns s’han compromès públicament a adoptar canvis per corregir la sobrerepresentació masculina, però molt pocs han implementat de manera efectiva aquest compromís.
Els que sí que ho han fet han demostrat a la resta que no valen excuses, que “no trobar” dones quan les dones som el 51% de la societat és fruit d’una mala praxi professional i sexista que cal erradicar. Una excusa que estem fartes de sentir en tots els àmbits de l’esfera pública: on són les dones líders a les empreses?, on són les dones al cinema?, on són les dones a les arts escèniques?, on són les dones a la música?, on són les dones directives del tercer sector?, on són les dones a les arts visuals?, on són les dones a la ciència?, on són les dones a la cultura?, on són les dones a la Viquipèdia?, on són les dones esportistes?
Aquesta aniquilació simbòlica és consubstancial al manteniment de les relacions de poder de gènere, ja que és molt difícil ser allò que no podem veure. La llista és molt llarga, tan llarga com sectors socials, econòmics i polítics existeixen. Si les dones comptéssim, no s’observaria aquest nivell d’impunitat davant els incompliments flagrants de les lleis d’igualtat i la manca de supervisió efectiva dels poders públics.
Prendre consciència sobre la necessitat de comptar absències i presències en qualsevol àmbit i espai és en si mateix un acte polític. Estendre el costum de recomptar permet fer visible allò que és, ras i curt, una violència masclista quotidiana: el menyspreu cap a les contribucions de les dones a través de la invisibilització. Així mateix, perquè no som una espècie en vies d’extinció ni una minoria, podem fer que tots aquells àmbits i sectors que no compten amb les dones tampoc comptin amb el suport de les dones, ja sigui a través del nostre vot, audiència o consum.