Pensar en masculí
Agafeu un bolígraf i un tros de paper i anoteu tots aquells noms d’autors i autores que recordeu haver estudiat al llarg de la carrera i us vinguin al cap en trenta segons. Si els estudis ja us queden molt lluny o teniu ganes de seguir amb l’exercici, proveu-ho ara amb noms d’escriptors i escriptores. No us sorprengueu si la llista us ha quedat molt masculina -i heterosexual, blanca i europea-. També pensen en masculí tant les enciclopèdies tradicionals com les virtuals, així com el professorat de primària, de secundària o de les universitats. En el darrer cas, la gran majoria de les obres referenciades en els plans docents corresponen a homes: ni més ni menys que el 80 per cent.
Arribats fins aquí, us podeu preguntar: què s’hi pot fer si al llarg de la història hi ha hagut més autors homes de renom? Aquesta pregunta s’ha de problematitzar des de molts angles. Cal recordar que es descobreixen autores constantment, ja sigui perquè no s’havien glossat les seves obres, perquè havien emprat pseudònims masculins per poder publicar, o perquè havien patit l’efecte Matilda -l’atribució de les idees i aportacions fetes per dones a homes del seu equip de recerca-. Actualment, la rellevància de les contribucions científiques es mesura a través del nombre de citacions rebudes. Estudis realitzats en diferents disciplines mostren que els homes citen més altres homes i s’autociten amb més freqüència que les dones, de manera que es reprodueix la invisibilització de les autores.
El fet de pensar en masculí té també l’origen en els continguts que estudiem. El model docent prevalent en els diferents nivells educatius segueix sent portador d’una estructura de coneixement profundament androcèntrica, que generalitza el punt de vista masculí com a paràmetre d’estudi de la realitat. S’expressa a través de l’essencialisme, assumint característiques naturals de les persones; la insensibilitat al gènere, ignorant la rellevància social de la variable sexe; o la sobregeneralització, analitzant només la conducta del sexe masculí però presentant els resultats com a vàlids per als dos sexes. La docència reprodueix així el dèficit de coneixement sobre les experiències i necessitats de les dones, tot atorgant al que és masculí un caràcter universal.
També brillen per la seva absència les anàlisis sobre com el gènere, com a constructe social, impacta en els diferents àmbits de la vida, condicionant les conductes i les oportunitats tant de les dones com dels homes. Investigacions recents indiquen que tan sols un 5 per cent del contingut curricular dels graus tracta temes de gènere. Així mateix, segons un informe de la Xarxa Vives d’Universitats, només el 17 per cent dels programes de grau i el 7 per cent dels programes de postgrau incorporen alguna assignatura especialitzada en estudis de gènere -gairebé sempre de caràcter optatiu-. El fet que la majoria del professorat desconegui les nombroses contribucions fetes pels estudis de gènere a les diferents disciplines comporta omissions crítiques que poden conduir a errors importants de conceptualització teòrica o d’anàlisi empírica, i a negligir les necessitats del conjunt de la societat.
L’impacte social del coneixement androcèntric no és un tema menor. Una docència cega al gènere comporta professionals cecs al gènere. Això explica en bona mesura que, davant la ignorància de com opera la violència masclista, el personal del sistema judicial desempari les supervivents, descoratgi les denúncies qüestionant constantment el seu testimoni i cedeixi la custòdia compartida a homes maltractadors. O que el personal mèdic sigui incapaç de diagnosticar malalties amb simptomatologia diferent o específica en les dones, o que sobremedicalitzi processos hormonals naturals com la menstruació i la menopausa. O que es puguin dissenyar polítiques actives d’ocupació o revisar el sistema de pensions sense prestar atenció a l’elevada segregació del mercat laboral, la feminització de la pobresa i la divisió sexual del treball. O que es dissenyin programes de reconeixement de veu que només reconeixen veus masculines i aplicacions tecnològiques basades en les característiques físiques dels homes.
La necessitat de visibilitzar les contribucions de les dones i d’incorporar l’impacte del gènere de manera transversal en la docència està recollida en nombroses lleis, tant pel que fa a l’educació obligatòria -sota el concepte de coeducació- com a l’educació superior -sota el concepte de perspectiva de gènere. Ja comença a ser hora que s’apliquin de manera efectiva per superar la imatge estereotipada de l’escriptor, filòsof o científic com un actor intrínsecament masculí i per evitar reproduir les desigualtats de gènere en la pràctica professional.
