A banda dels 12.317 milions destinats al ministeri de Defensa (una pujada del 26%, quasi com els pressupostos destinats a cultura, o a R+D), Espanya destinarà més de 20.000 milions a la compra d’armament i vehicles militars en els propers quatre anys: tancs, fragates, avions, submarins, míssils i tot el que vostès vulguin. De fet, no és del tot exacte dir que l’estat espanyol no inverteix, o no inverteix prou, en R+D: sí que ho fa, si més no pel que es refereix a R+D aplicada a indústria armamentista. Aquest és el gripau, no gens menor, que s’empassen els socis de coalició del PSOE, Podem, i també els partits de la majoria progressista al Congrés, amb l’aprovació dels nous pressupostos. I, com sempre, el PSOE i Pedro Sánchez hi han especulat, no han dit tota la veritat, han amagat tant com han pogut la lletra petita (acompanyada de números ben grossos) i, en definitiva, han tornat a abusar de la confiança que no es trencaran els acords que permeten mantenir viva la legislatura perquè l’alternativa és pitjor. I, certament, ho és. El marge de maniobra dels grups minoritaris és realment petit (i el del PSOE tampoc és gaire gran, en realitat).
Els arguments aportats pel govern d’Espanya (pel PSOE, vaja) per justificar aquests increments són quasi tan vergonyosos com les quantitats mateixes. En el pressupost s'hi pot llegir que es tracta de “potenciar la transformació i modernització de les capacitats de les forces armades” (ja que parla de transformació, caldria especificar en què volen que es transformin, les forces armades i les seves capacitats) amb la finalitat que compleixin les missions assignades, no cal ni dir-ho, “en defensa de la llibertat i la democràcia”. En aquest sentit, la guerra de Rússia contra Ucraïna ha estat d’allò més oportuna per reforçar aquest argumentari, quasi pueril de tan demagògic. Però l’augment de la despesa militar ja venia d’anys enrere.
Resulten més creïbles els arguments merament crematístics. Hi ha 509 empreses relacionades amb l’enginyeria militar a Espanya (la gran majoria, oh sorpresa, establertes a Madrid), que sumen un total de més de 160.000 treballadors, per la qual cosa resulta fàcil presentar la inversió en armament com una noble activitat econòmica, amb beneficis socials i quasi humanitaris. Resulta que gastar més de 20.000 milions en armament tindrà “un impacte econòmic positiu”, que es traduirà en “un efecte arrossegament o multiplicador de tots els àmbits de l’economia”. A més del totxo i el turisme, doncs, el futur està també en les armes, enteses com a garants de la llibertat i la democràcia, a més de fonts de riquesa que alimenten un munt de famílies honrades.
No són arguments nous, com no hi ha res de nou en el negoci de la guerra: progressa sols la tecnologia aplicada, però la cobdícia i l’afany criminal de poder al servei del qual es construeixen les armes és una constant humana. En aquest cas, a més, serveix per constatar una vegada més els incòmodes equilibris que defineixen la política espanyola, i el seu paper (de comparsa) dins la comunitat internacional.
