Llegíem a l’ARA que tanca el Milano Jazz Club, el preciós local de la ronda Universitat on, a part de poder-hi prendre còctels, que formen part de la cultura de qualsevol ciutat interessant, també s’hi podia escoltar música en directe, que també hauria de formar part de la cultura de qualsevol ciutat interessant. Música en directe que no destorbava ningú, perquè era als soterranis del Bracafé. No és per falta de clients, sempre era ple, és perquè la propietària del local, que pot fer el que vulgui amb el seu patrimoni, esclar, prefereix que s’ho quedi una cadena de pizzes, que li pagarà molt més pel lloguer. Li tinc un amor especial al Milano, perquè va ser allà on vam fer –entre còctels i música– la presentació de l’obra de teatre T’estimo si he begut, amb Dagoll Dagom, la Brutal i T de Teatre. L’Andreu Gallén va tocar el piano i la Mercè Martínez va cantar. Cada cop queden menys locals de música en directe. Per als adolescents que ara pugen, aquesta idea –anar a fer una copa mentre escoltes bona música– serà ciència-ficció. Aquí, esclar. No en altres llocs.
Hi hauria d’haver una legislació especial que compensés els propietaris de locals dedicats a la cultura, que volen guanyar diners, com tothom, amb exempcions fiscals, per exemple. Teatres, bars musicals, cocteleries no són el mateix que altres establiments. Per què hauríem de passejar per Barcelona, si és plena de cadenes com El Café di Stronzo o la gelateria Il Cazzo Fredo? Per no trobar-te’n cap has d’anar al Poble Espanyol. El que és clar és que si el Milano fos a Nova York, no tancaria. Ningú s’imagina que el Café Carlyle tanqui les portes, oi? Però és que és molt lògic. Ningú s’imagina, tampoc, Woody Allen anant a tocar el clarinet a la famosa cadena La Pizza al Coglione.
