En la biografia de Ferrater escrita per Jordi Amat hi ha una escena que, per alguna estranya raó, en el meu cap s’ha connectat directament amb la trista notícia del tancament de L’Avenç: és l’any 1965 i el jurat del premi Formentor s’ha reunit a Valescure. El poeta català defensarà la candidatura del polonès Gombrowicz davant dels altres membres: Yvonne Hortet, Max Aub, Josep Maria Castellet i Mario Vargas Llosa. Segons ens explica Amat, la pugna final estava entre Gombrowicz i el brasiler João Guimarães Rosa, proposat per Vargas Llosa per una raó política: la defensa del panamericanisme. Ferrater no es presenta al dinar de les deliberacions finals per la ressaca que pateix, i això fa que el seu candidat perdi el premi. Més tard el de Reus esclata a plorar davant de Castellet i li confessa el seu sentiment de culpa per haver fallat en un moment tan decisiu, però afegeix: “Això no treu que tots vosaltres sou uns fills de puta”. En una carta que Ferrater adreça a Carles Barral, li fa explícit el motiu del seu enuig amb la proposta de Vargas Llosa i la seva posterior dimissió com a jurat del premi: “Com a català que soc, m’he passat la vida abandonant estúpides barquetes de nacionalismes on m’exhortaven a aferrar-me. No veig cap raó per a concedir a la compassió d’ells mateixos que puguin tenir els altres més drets que no he concedit a la meva”. Quina paradoxa que la discrepància entre Ferrater i Vargas Llosa fos precisament aquest punt tenint en compte l’evolució del Nobel i les seves opinions bel·ligerants amb nacionalismes com el català.
Si estableixo un lligam entre aquest moment de la vida de Ferrater i L’Avenç és perquè la publicació, des de la meva particular lectura, ha estat un espai dedicat a la cultura que no ha caigut en la trampa de les “estúpides barquetes” i ens ha posat a l’abast un corpus de textos arrelats en el paisatge d’aquesta part del món però amb una visió sempre universal, cosmopolita, integrada en els moviments d’idees i creacions artístiques del present. No he sentit mai, llegint-lo, cap mena de complex d’inferioritat, ni he trobat cap rastre de victimisme, que és un posicionament ben poc digne. El compromís amb la llengua i la cultura s’ha expressat en les seves pàgines sempre de manera profunda, a través de la feina. “Obras son amores, que no buenas razones”, diuen en castellà. No serveixen per res les grans proclames sobre la importància de la cultura si després és abandonada a la seva sort i s'espera que sobrevisqui a la deriva en la intempèrie global.
L’Avenç ha estat, per als que ens agrada capbussar-nos en l’heterogeneïtat de les consciències diferents i diverses, que gaudim descobrint veus que escapen a l’avorriment de les plataformes amb continguts pensats per agradar a tothom, un veritable oasi d’hospitalitat. Gaudir d’entrevistes llargues, llegir crítiques d’experts en diferents disciplines o textos originals del Jordi Puntí o Vicenç Pagès Jordà. On s’hauria pogut publicar una peça llarga de la Mary Ann Newman sobre l’atemptat de les Torres Bessones o la traducció d’un breu assaig de la Zadie Smith sobre l’apropiació cultural?
Pèrdues com aquesta ens haurien de fer reflexionar, perquè el panorama és certament paradoxal: amb més població que mai que ha passat per l’escola catalana, resulta que aquells pilars que van sobreviure quan no existien les institucions públiques s’estan perdent. Però potser un problema de fons és el desmantellament de tot el que és públic i que va començar fa ja més d’una dècada. O pitjor encara, que s’hagi imposat un relat segons el qual l’única cultura vàlida, digna de ser difosa i defensada públicament és la que mostra credencial de pertànyer a les “estúpides barquetes”.
