Som tan diferents?

"Wert vol imposar i no comprendre"

Irene Rigau

Ara que Espanya fa un intent desesperat d'arribar, fent entrar el clau per la cabota, on gairebé ja eren fa un segle altres estats d'encuny jacobí -a ser una única nació amb una sola llengua-, val la pena que ens preguntem si nosaltres som tan diferents.

Solem argüir que ser petits ens fa inofensius i perjurem que mai hem imposat la llengua a ningú: que ens limitem a voler que ens deixin ser com som. Això sí: tenint clar que ens dissoldrem si no refem, en democràcia, part del que es va desfer en dictadura.

Però ens rosega un dubte sembrat pels ciutadans universals: si aspirem a ser estat amb una llengua nacional, ¿no som, al capdavall, un esqueix del nacionalisme excloent que ens vol anorrear?

No falten els que diuen que l'estat nació està passat de moda, que ara es porta ser multiculturals, com l'idíl·lica Sefarad que invocava el veí de baix d'aquesta plana.

Si algú sap per on s'hi va, que m'ho expliqui. Som, ens agradi o no, al segle XXI, ficats en una globalització que no para de destruir tota diversitat que no es fa forta.

No ens volen estatals els que ens voldrien a la seva nació. I no volen més estats els grans nuclis de poder, perquè saben que com més petits i cohesionats -vegeu Islàndia- més bastons posen a les seves rodes.

Jo vull un petit estat perquè crec que són la millor matriu per engendrar democràcia real. I vull una llengua nacional perquè hi creï cohesió.

Si el volem per a això -i no per perpetuar cap essència- crec que no hi ha perill que acabem com en Wert: imposant sense entendre res.