Tampoc es pot insultar ‘la falta de fe’ dels altres
La presumpta relliscada del Papa amb el seu “cop de puny” en l’avió que el duia a les Filipines ha deixat en un segon pla una qüestió molt transcendent quan parlem de religió i llibertat d’expressió. Bergoglio també va dir que “no es pot insultar ni fer burla de la fe dels altres” i ho va reblar assegurant que tota religió que respecti la vida és digna de respecte. Poc després, ja a les Filipines, Francesc va insistir a defensar l’oposició de l’Església a qualsevol forma de contracepció artificial, i ho va concretar assegurant que avui la família està amenaçada pels esforços creixents d’alguns per “redefinir la institució del matrimoni” a través del “relativisme, la cultura de l’efímer i una falta d’obertura a la vida”.
Contraposo les dues declaracions per fer-me la següent pregunta: ¿quin respecte mereix a l’Església la falta de fe dels altres? La falta de fe -que s’entengui bé- en la fe que el Vaticà, molt lícitament, professa. Quin respecte té per aquests “alguns” que, com tantes parelles homosexuals amb fills, fan esforços creixents -i sovint profundament altruistes- per redefinir la institució del matrimoni enmig dels embats d’un conservadorisme atiat per l’integrisme religiós?
Bergoglio és hàbil quan parla de fe i no pas de dogma. Perquè la fe, en el sentit més lloable, és -hauria de ser sempre- una creença íntima. Una creença que, justament perquè sabem que no es basa en res que sigui demostrable, no només no podem imposar a ningú sinó que tampoc ens hauria de servir per jutjar-lo moralment. Si serveix, si armats amb ella podem, per exemple, discriminar d’alguna manera els que no la comparteixen, segurament és que estem confonent fe amb dogma, la creença íntima amb la creença pública que aspira a informar i uniformar tota una comunitat. I aquesta fe dogma, com tota forma d’autoritat irracional, el món civilitzat, començant per França, no hauria de renunciar mai a ridiculitzar-la si no vol deixar completament desdentegada la llibertat d’expressió.
Més que volterians, siguem kantians: respectem la fe oberta al misteri, la que se sap fal·lible i ens respecta; i relativitzem, fent un ús intel·ligent de l’humor, la dogmàtica, la que, convençuda de tenir el monopoli de la veritat, s’atreveix a condemnar-nos de paraula i -si tenim la desgràcia de viure en certs països- també d’obra, amb una crueltat sovint esgarrifosa.
El gran repte d’aquest pontífex és demostrar, de paraula i d’obra, que la seva fe no és una fe dogma. Fins ara va per bon camí, però el paper que ha jugat el catolicisme en tants països amb la complicitat de Roma -només cal tenir presents les manifestacions antiavortistes liderades per Rouco Varela- ens diu que serà molt llarg de recórrer. I el gran repte del professional de la sàtira és no perdre de vista que la racionalitat esdevé religió quan no és capaç de riure’s d’ella mateixa, i que la seva burla, perquè curi, l’ha de poder pair la societat a qui s’adreça. Perquè pot passar que, apuntant als botxins, ofengui greument les víctimes; que, apostant per la tolerància, deteriori la convivència.