1 . A LA BATALLA. Em pregunten quina explicació té la gran regressió ideològica que Mariano Rajoy ha posat en marxa. En un moment en què pot necessitar la complicitat dels partits de l'oposició per afrontar l'anomenada qüestió catalana, ¿quin sentit té un gir, com el que representen la llei de l'avortament i la llei d'ordre públic, que fins i tot una part del seu electorat no entén ni veu necessari? ¿Per què en comptes d'ampliar el seu espai de complicitats el redueix? Només hi veig una explicació: Rajoy s'arma per anar a la guerra. Per afrontar un any d'alta conflictivitat, perquè la societat pot començar a despertar-se i reaccionar per tot el que l'han fet patir les polítiques d'austeritat i perquè ha decidit afrontar la proposta catalana de referèndum per la via de tancar la porta a qualsevol concessió. Davant d'això, Mariano Rajoy busca la mobilització dels més radicals dels seus, per tenir la tropa excitada a l'hora de la batalla. Vol el sector de l'electorat més dur en peu de guerra. Confia que els moderats el votaran per eliminació, davant un PSOE de perfil pla. I està convençut que en la qüestió catalana els altres partits espanyols no poden fer més que seguir-lo. Tanmateix, acostumat a gronxar-se en els principis rectors de la seva política -"mai passa res", "només cal resistir"-, Mariano Rajoy, una vegada que s'atreveix a fer un pas en la batalla de les idees, s'ha trobat amb una reacció europea que potser no esperava. És penós tenir Le Pen com a únic avalador. "Una societat constitucional no es fica en les decisions personals dels ciutadans", ha sentenciat un diari conservador com The Times, que acusa Rajoy d'abús de poder. Si ha actuat per raons estrictament ideològiques, l'abús de poder és manifest: imposar les seves creences a tota una societat. Si ha actuat per estricte càlcul polític, l'abús de poder ve agreujat per prendre una decisió sabent que és injusta. En tot cas, el senyal que Rajoy emet és alarmant: sonen tambors de guerra. I deixa la sensació que Rajoy creu que s'ho pot permetre tot. Diu Ignacio Escolar que un membre del govern li va confessar que si havien abaixat les pensions sense que passés res volia dir que tenien marge per fer qualsevol cosa. Rajoy s'ho està prenent al peu de la lletra. Un govern que creu que no te límits és perillós. Curiosa paradoxa: mentre homes francesos passaran la frontera per anar als bordells espanyols, per la prohibició de la prostitució a França, dones espanyoles que vulguin avortar hauran de passar la frontera, com als vells temps, per poder-ho fer. És l'Espanya de Rajoy. I alguns encara se sorprenen que hi hagi gent que vulgui baixar-ne.
2 . OMNIPOTÈNCIA. D'ocupar Wall Street a ocupar Silicon Valley. The Economist avisa. El món de las tecnologies de la informació està perdent la imatge d'innovació, de progrés, fins i tot tenyida d'esperit romàntic, que va adquirir en la seva fase emergent. L'omnipotència de Google, Apple i companyia espanta. ¿Acabarem veient Silicon Valley a l'ull de la protesta?
3 . CONTINGÈNCIA. Advertència de l'historiador Norman Davies: "Els joves creixen amb molt poc sentit del pas del temps". Cal recordar-los la fugacitat del poder, perquè "el caràcter transitori és un dels trets fonamentals tant de la condició humana com de l'ordre polític". La realitat avança ràpid. I les institucions i les mentalitats van més lentes. Els governants parlen de nacions mil·lenàries i de pobles eterns, perquè no siguem conscients que estem instal·lats en la contingència. Les institucions més sòlides són efímeres. Norman Davies desmitifica moltes fantasies a Vanished kingdoms, un retrat d'algunes nacions europees desaparegudes no fa pas gaire temps.