Jo també soc bruixa
Ja en tenia certes sospites des de petita, però ara fa un any ho vaig confirmar i aquesta setmana n’he tingut la certesa. Tot plegat gràcies a la campanya “No eren bruixes, eren dones” de la revista Sàpiens, que dimecres va assolir una de les seves fites.
I és que dimecres el Parlament va aprovar una resolució que insta el Govern a reparar la memòria històrica, dignificar i reivindicar les dones acusades de bruixeria; un feminicidi en tota regla que va durar des del segle XV fins al XVIII. Poca broma, perquè es van arribar a condemnar al voltant de mil dones, de les quals s’ha pogut recuperar el nom d’unes set-centes.
Catalunya no és l’únic lloc on s’ha portat a terme una iniciativa com aquesta. També a Escòcia, Suïssa i Noruega s’han engegat campanyes semblants. Ens ho explica Sàpiens, que fa un any que promou un manifest on s’exposa que “la cacera de bruixes és un clar exemple dels atacs i la discriminació als quals les dones han estat sotmeses”. Gràcies tant a la revista com al documental del Sense ficció d’aquesta setmana hem après que Catalunya va ser un dels llocs on més persecució hi va haver. I que, a més, aquest sentiment misogin ha perdurat fins als nostres dies.
Si recupereu Bruixes, la gran mentida, aprendreu que eren condemnades quan se sortien de la norma que el patriarcat els imposava: obediència, humilitat, silenci, sota el domini d’un home. Ser independents, disruptives i ambicioses o tenir inquietud per saber eren elements importants per ser considerades bruixes. Al documental, diversos experts, des de l’àmbit de la història, la psicologia, la sociologia i la judicatura, aporten fets que mostren que aquests aspectes del patriarcat segueixen encara avui dia.
Soc clarament una bruixa. Igual que moltes altres dones. I el Sense ficció, que fa la recreació dramàtica d’un dels casos, em va doldre. Com fa mal el masclisme imperant d’avui. Tan inoculat que ni ens n’adonem. Jutgem per les maneres de vestir d’una dona, pel seu aspecte, encara fins al punt de pensar que una dona no pot anar sola, ser grassa o anar amb vestits minimalistes perquè s’exposa a la violència masclista. I en lloc de perseguir conductes masclistes donem consells per no despertar la ira dels masclistes.
Crec que conèixer aquest episodi de la història d’Europa, i de Catalunya en particular, ens ha d’ajudar a erradicar els feminicidis i anar superant fins a abolir el masclisme. O això espero. La iniciativa emplaça els ajuntaments a incloure noms de dones condemnades per bruixeria al nomenclàtor. No només és una manera de restaurar-les sinó també d’aprendre. Penso que els esforços per rememorar ens vacunen per errar menys com a societat.
La resolució del Parlament, que ha tingut també ressò internacional (Le Monde, The Guardian i BBC), demana que s'impulsin estudis acadèmics sobre la persecució de dones injustament condemnades, executades i reprimides al llarg de la història i que, a més, se’n faci divulgació. Doncs aquí deixo el meu minigranet de sorra.
