Espanya no és Iugoslàvia, Catalunya no és Eslovènia

Quan el 1990, un any abans d'independitzar-se, Eslovènia va organitzar el seu referèndum, més d'un 85% dels votants es van pronunciar a favor de la separació de la RFS de Iugoslàvia. Aquest fet, amb una participació que fregava el 90% del cens electoral eslovè, facilitava en gran mesura l'ambició dels polítics que volien conduir la llavors econòmicament més pròspera república iugoslava cap a la sobirania estatal.

Però entre el cas eslovè i el cas català hi havia una diferència encara més important: a la Constitució iugoslava, reformada per Tito el 1974, hi deia que "cada República té dret a l'autodeterminació fins a l'extrem d'independitzar-se". No cal recordar aquí que la Constitució espanyola no preveu una possibilitat semblant respecte a les seves comunitats autònomes. Aquest fet també explica una tercera diferència crucial: el suport internacional generalitzat que va rebre de seguida Eslovènia per dibuixar el seu futur com un país independent.

D'altra banda, el fet que Croàcia, sense gairebé cap avís previ, organitzés el seu referèndum el maig del 1991 i el 25 de juny proclamés la independència –unes hores abans que Eslovènia–, va complicar l'assumpte. Sobretot perquè la nova Constitució croata no donava igualtat de drets a la minoria sèrbia, que llavors superava el 10% de la seva població. Tot i això, Croàcia va ser reconeguda de seguida per Alemanya i Àustria.

L'historiador Josep Fontana explicava amb la seva habitual perspicàcia: "A Alemanya li interessava la independència d'Eslovènia, que era el seu satèl·lit econòmic. No va esperar ni tan sols a posar-se d'acord amb la UE per forçar les independències d'Eslovènia i Croàcia". En una de les seves últimes entrevistes, Fontana, a més, resumia que si bé l'únic cas real d'independències en el que anomenem Europa central i occidental és el de Iugoslàvia, allà hi va haver un pretext legal: "Es va dir que allò no era una nació sinó una federació, per tant, la cosa era diferent".

No obstant això, és cert que hi ha paral·lelismes entre Eslovènia i Catalunya en els quals jo mateixa he insistit. "Eslovènia s'assembla molt a Catalunya (on visc des de 1991) per la grandària, paisatge i la mentalitat de la seva gent", es pot llegir al meu llibre 'Viatge al meu país ja inexistent'. Però aquests aspectes culturals, antropològics i fins i tot històrico-psicològics no poden ignorar les situacions legals i sociopolítiques, que són molt diferents. Iugoslàvia el 1991 era un país socialista, que una dècada després de la mort del mariscal Tito vivia un buit ideològic, a part d'una gran crisi econòmica. "Rectifiqueu, camarada Milosevic, perquè si no obriu un camí cap a l'abisme del qual no hi ha marxa enrere", van ser les paraules que durant l'últim congrés del Partit Comunista Iugoslau, celebrat a Belgrad el gener del 1990, el col·lega eslovè va dirigir al llavors líder dels comunistes serbis davant la seva negació rotunda a parlar de la confederació i d'altres propostes que en realitat buscaven desafiar el centralisme serbi. Però Milosevic no va rectificar. I va contemplar amb total sang freda com la delegació eslovena abandonava en bloc la sala. Després van marxar també els comunistes croats, bosnians i macedonis. Era el reial inici d'un drama al meu expaís les dimensions i conseqüències del qual ningú de nosaltres podia sospitar. Encara que és veritat que ara, 27 anys després, Eslovènia s'assembla materialment més a Catalunya que a qualsevol dels països sortits de la descomposició iugoslava.

Tamara Djermanovic és professora a la Facultat d'Humanitats de la UPF