Tamames i la immigració a Catalunya
No vull allargar l’esperpèntic protagonisme de Ramón Tamames, però em resisteixo a deixar passar la referència que va fer a un personatge tan rellevant com poc conegut: el demògraf i economista Josep A. Vandellós, autor del llibre Catalunya, poble decadent (1935); pioner de l’estadística, entre moltes altres coses va estudiar la pesseta, instaurada el 1868 per un altre català igualment ignorat, Laureà Figuerola. Tamames, esclar, els coneix tots dos. I, per tant, és ben conscient de la contribució catalana a la construcció de l’Espanya contemporània. D’aquí el seu neguit: sense Catalunya, malament rai. «Es un pedazo de España», va dir citant un altre català, Pau Gasol. És allò tan gràfic d’arrencar un braç a la pàtria. Així ho veuen uns quants milions de Tamames de dreta i esquerra. No cal donar-hi més voltes. ¿Drets i llibertats d’un poble que no sigui l’espanyol? Es pot parlar de tot, absolutament de tot, menys d’això: això és exactament el que expressa la figura de Tamames.
Erudit, aquest excomunista passat a la ultradreta va fer servir l'economista Vandellós com quasi sempre se l’ha fet servir: per anar contra la immigració. Pioner a Catalunya i Espanya de la demografia i l’estadística, ha estat sovint interpretat així, fins i tot com a racista. Estava, en efecte, preocupat per la capacitat d’integrar en la realitat catalana un flux gran de nouvinguts. En la seva època ja hi havia els murcians vinguts a fer el metro. I sobretot l’anarquisme incendiari de la FAI, que ell va denunciar a la premsa.
La seva tesi científica era que, si seguia la baixa natalitat, a la segona meitat del segle s’arribaria a un punt que al país hi hauria més persones nascudes fora de Catalunya. En efecte, va passar per primer cop el 1964 –ell havia mort el 1950 als EUA–. El 1984 es va arribar al pic: 62%. I després ha tornat a baixar. El 2017 els nascuts fora eren el 35%. A Vandellós el preocupava el que ens preocupa ara: garantir la continuïtat del que en podríem dir la catalanitat, començant per la llengua. Avui, com és sabut, el català és parlat habitualment per un 36% de la població, inclosos, certament, molts fills d’immigrants. La seva visió identitària ara grinyola, però els seus càlculs van ser encertats.
Vandellós va ser un home del seu temps, un punt dandi –practicava l’esgrima–, viatger –havia fet el Transsiberià– i mediàtic –escrivia sobretot al progressista La Publicitat, amb el pseudònim Metrios, i feia ràdio–. Havia ampliat estudis a Itàlia amb Corrado Gini, autor del conegut coeficient Gini –mesura de la desigualtat d’ingressos en una societat– que acabaria avalant el feixisme. I després havia completat la seva formació a Anglaterra, on es va especialitzar en qüestions bancàries. Va esdevenir un professional de primer nivell al servei de la Generalitat republicana. Artífex de la creació de l’Institut d’Investigacions Econòmiques, també va organitzar i dirigir el Servei Central d’Estadística del govern català. Professor universitari, va ser un actiu membre de l’Institut Internacional d’Estadística i va presidir l’Associació de Comptables de Catalunya.
En efecte, propugnava augmentar la natalitat perquè la vitalitat demogràfica catalana no hagués de dependre del flux migratori. Paradoxalment, tot el que va engegar a Catalunya després ho va fer com a immigrat –certament, immigrat de primera– a Veneçuela, on es va exiliar i va viure durant anys. Allí és més recordat que aquí. Assenyalat per la FAI, va marxar el 1936 de Catalunya gràcies a l’ajut directe del president Companys, que el va aixoplugar al mateix Palau de la Generalitat durant dos dies i li va facilitar la sortida del país en vaixell.
La seva figura l’ha estudiat Jordi Pascual en una tesi doctoral del 1975 dirigida per Joan Hortalà. Des d’aleshores, poca cosa més. La demògrafa Anna Cabré, tot i que durant anys hi va marcar distància ideològica, recentment n’ha reivindicat la figura i la vàlua intel·lectual.