El pla de partició de Palestina de les Nacions Unides del 1947 oferia als palestins el 47% del seu territori; els acords d'Oslo del 1993, el 22%; Ehud Barak els va oferir una mica més de la meitat del 22% d'Oslo; Sharon menys de la meitat d'aquell 22%. Avui Israel ofereix als palestins de Gaza continuar vivint en bantustans sota una Autoritat Palestina dependent d'Israel i dels diners d'Europa i els EUA. No cal que els digui què ofereix Israel als palestins de Gaza; ho vam veure amb la matança de dijous contra civils desesperats que buscaven menjar.
Israel i el sionisme tenen raons per sentir-se victoriosos. Són la prova que la força crea el dret, i sembla que només és qüestió de temps que Gaza desaparegui i el seu territori s'incorpori a Israel de la mateixa manera que haurà de passar amb Jerusalem i amb el que els sionistes anomenen Judea i Samaria (Cisjordània).
Ningú amb un mínim d'informació i de formació pot pensar que la solució dels dos estats és viable. Allò que els israelians podrien arribar a acceptar com a “estat” palestí seria un ens desmilitaritzat, amb el seu espai aeri i les seves fronteres sota control israelià i amb presència militar d'Israel o com a màxim d'Europa o de països àrabs afins a Israel. La solució d'un estat binacional representa en si mateixa la fi del projecte sionista, i ni tan sols hi hauria gaires àrabs disposats a canviar la lluita d'alliberament nacional per la lluita pels drets civils.
Llavors Israel ja ha guanyat? Res no és etern en termes històrics, i el sionisme, com a gasolina ideològica que ha dirigit l'Estat d'Israel des del seu naixement, té un taló d'Aquil·les: la seva dependència absoluta dels EUA. I els EUA, per donar suport a Israel de la manera com ho fan, necessiten governs afins a Egipte i a l'Aràbia Saudita.
Ara mirin de comprendre la lògica política de l'acció de Hamàs a l'octubre i de la resposta israeliana. Posin a cadascuna els adjectius morals que vulguin, però mirin d'entendre que la política es fa al cel i a l'infern. Hamàs ha provocat tal resposta del Likud que la qüestió Palestina és avui el principal problema global i fins i tot ha desplaçat la guerra russo-ucraïnesa. La causa Palestina ho té més difícil que la Sud-africana perquè un immens lobi sionista controla poders polítics, empresarials, mediàtics i judicials als Estats Units i més enllà, però avui la infàmia israeliana és difícil de justificar fins i tot per a les dretes més desacomplexades. El canvi de to dels miserables socialdemòcrates europeus i els seus socis verds, que ja no tenen tan fàcil justificar el dret de defensa d'Israel davant de l'opinió pública europea, n'és una prova. Igualment, als Estats Units els demòcrates ja no tenen tan fàcil defensar el sionisme al seu país en campanya electoral. Però als caps polítics i militars palestins encara els interessa més l'opinió pública àrab. Ara les dictadures egípcia, saudita i marroquina ho tenen molt més difícil, i qui sap què els pot passar els pròxims mesos.
Mentrestant, Israel corre. Sap que el seu exèrcit és l'arquitecte del seu territori, i portaran la neteja ètnica a Gaza tan lluny com puguin. I saben també que en el moment en què la correlació de forces canviï al Pròxim Orient la guerra serà inevitable, i aquesta vegada no serà contra nens i milicians amb coets i fusells d'assalt.
Per això la mobilització és tan important. No crec que l'opinió pública global arribi a ser una superpotència, però sí que pot ser un actor decisiu en una correlació de forces canviant. A Europa cada cop sembla menys improbable una guerra contra Rússia. No hi hauria res més imprudent avui que donar alguna cosa per segura.
