Talls a la pell de les ciutats

Albert Viaplana i Helio Piñón van ser els encarregats de canviar la pell del Palau de Congressos en aquella Barcelona preolímpica, que recuperava l’autoestima a mesura que els seus espais públics guanyaven qualitat urbana. No era insubstancial vincular les seguretats a les transformacions urbanístiques, que van atendre reivindicacions històriques dels barris, estendre els serveis públics, construir escoles, provocar efervescències culturals, acabar amb el barraquisme, ajudar els propietaris a assumir la pròpia responsabilitat de mantenir les façanes perquè els ràfecs i els balcons no es desprenguessin sobre els vianants.

Darrere un eslògan intranscendent, Barcelona, posa’t guapa, hi havia una crida a tots els sectors per recuperar físicament i anímicament una ciutat que sortia d’un temps en què s’havia acumulat mà d’obra barata en pisos que mostrarien defectes estructurals greus al cap dels anys. S’havia permès abocar les aigües residuals directament al mar i les naus industrials s’abandonaven i mostraven la seva decadència.

L’estima per l’espai públic té a veure amb l’autoestima personal i col·lectiva, i té a veure amb l’arrelament, no per estar molt temps en un lloc sinó per voler estar-hi. Potser per això, en les grans concentracions lúdiques i botellons recents, la barra de ferro que destruïa deliberadament la pell del Palau de Congressos de l’avinguda Maria Cristina se’m clavava a l’ànima. Després ho hem vist en altres espais públics i altres establiments. I aquestes violències acostumen a tenir a veure amb un sentir-se fora, perdre el respecte per un mateix, per la pròpia vida i després per tot el que t’envolta.

La violència no desapareix, malauradament. Però pot disminuir molt si els sistemes educatius gaudeixen de recursos i de sistemes d’aprenentatge adaptats a l’entorn; si els sistemes de salut són eficients i acollidors, inclosa la salut mental; si l’activitat esportiva espontània o organitzada transmet valors sans; si l’entorn familiar és solidari.

En una societat que es vol democràticament avançada, per tenir autoritat, abans de xifres d’agents policials cal haver fet tot el possible per omplir els barris de perspectives laborals, d’escoles amb ràtios adaptades a la complexitat, d’educadors ben pagats, de psicòlegs que et van a buscar. Una xarxa per als que no la tenen, perquè cal que tinguin motius per sentir-se part d’una comunitat i saber que aquesta comunitat els demanarà responsabilitats per les seves accions.

Sempre hi ha una part de la violència que és lúdica, vandàlica per divertiment i antisistema, perquè barallar-se amb la policia té més aplaudiment social del que jo voldria. Hi ha una part que és ràbia continguda, desesperació mal canalitzada. Cal aïllar-los i no generalitzar. Però el model de lleure vinculat al consum desaforat d’alcohol i altres substàncies té un punt de fuga social que no pot resoldre’s només amb dispositius policials.

L’odi brutal i creixent que gran part dels joves (i de tota la població) tenen a la policia no justifica de cap manera el que fan, però les estratègies de deixar la policia com a únic recurs, sense una acció d’acostament interdisciplinari a un model autolesiu de lleure, o l’intent de convertir-ho en un pols dialèctic del “no passarà mai més” o “nosaltres més que ningú”, només aconsegueix dificultar la feina dels professionals de la seguretat pública. Quan es viu en una comunitat que ha de trobar quatre principis bàsics per defensar unànimement, la cultura de la desobediència alimenta aquest tipus de conflictes.

Uns serveis comunitaris ben dotats (educadors socials preparats, treballadores familiars qualificades...) són la garantia de la penetració capil·lar en la conflictivitat, i han de col·laborar amb els serveis educatius, amb els serveis de salut i amb els de seguretat. La policia no pot ser tractada com a enemiga de la convivència perquè n’és la garant.

No oblido que estem en pandèmia, però ens enganyaríem si penséssim que aquests comportaments només són postpandèmics. La pandèmia no pot convertir-se en excusa, i el “qui dia passa any empeny” és una incubadora de problemes que es faran grans.

Sentir l’espai públic com a propi, recuperar l’autoestima com a comunitats locals, retornar l’orgull col·lectiu per la via de les oportunitats i l’exigència de responsabilitats. Tornar al patriotisme del barri endreçat, l’escola lluminosa i el guariment prop de casa, el de la solidaritat i la cohesió social, el de posar en valor la cultura com a eina de civilitat.