Retirant precipitadament les tropes nord-americanes de l’Afganistan, el president nord-americà, Joe Biden, va cometre un greu error, o així ho plantegen molts. Per exemple, el líder de la minoria republicana al Senat, Mitch McConnell, va dir que la ràpida arribada al poder dels talibans era “encara pitjor que la humiliant caiguda de Saigon el 1975”. Una seqüela que alts generals nord-americans, polítics conservadors i fins i tot alguns liberals prediuen que es caracteritzarà pel ressorgiment del terrorisme internacional.
La predicció és clara. Com a grup islamista militant, el moviment talibà, inevitablement, proporcionarà a Al-Qaida -i potencialment a altres grups extremistes, com l’Estat Islàmic- un santuari per reclutar i entrenar terroristes i planificar atacs contra els països occidentals. McConnell va advertir que el mes que ve Al-Qaida i els talibans celebraran el 20è aniversari dels atacs de l’11 de setembre del 2001 “cremant l’ambaixada nord-americana a Kabul”.
Però aquesta apreciació té un defecte: suposa que no hi ha gaire diferència entre els talibans i Al-Qaida. I, de fet, si bé els dos grups comparteixen una visió del món i una ideologia religiosa similars, tenen objectius molt diferents.
Els talibans apunten a establir una teocràcia, un emirat islàmic, a l’Afganistan, però no se’ls coneix cap ambició d’expandir-se més enllà de les fronteres del país. En canvi, Al-Qaida no té identitat nacional ni reconeix fronteres. És un moviment transfronterer, amb branques en diversos països del planeta, que busca propagar la seva ideologia per qualsevol mitjà, incloent-hi la violència.
No obstant això, cal fer notar que Al-Qaida és una ombra del que va ser. Els incessants atacs nord-americans van reduir substancialment la seva capacitat d’orquestrar atacs de pes contra objectius occidentals des de l’Afganistan o el Pakistan. Avui no té la capacitat operacional que caldria. Mentrestant, el jihadisme internacional ha fet metàstasi molt més enllà de l’Afganistan, per tot el Pròxim Orient, fins i tot pel continent africà i el Sud-est Asiàtic.
Es podria adduir que, a redós dels talibans, Al-Qaida estaria en condicions de reconstruir-se a l’Afganistan. Aquesta possibilitat, i l’amenaça que representa per a Occident, no s’hauria de descartar. Però per ara el grup no té el lideratge carismàtic i els quadres entrenats que necessita per recuperar i reforçar les seves files. Ni tan sols és clar si Ayman al-Zawahiri, que seria l’actual (i divisiu) líder d’Al-Qaida, continua viu.
El més important és que resulta improbable que els talibans permetin a Al-Qaida establir noves bases al país de manera immediata. En les converses del febrer amb l’administració de l’aleshores president Donald Trump a Doha, així ho van prometre, i van declarar que no permetrien que Al-Qaida o altres grups militants operin en àrees que ells controlin.
No era que s’arronsessin. Els talibans van descriure un full de ruta que anava -i continua anant- en el seu propi interès. Al llarg de l’any passat van impulsar una “ofensiva de seducció” diplomàtica per la qual conversaven amb els seus més acèrrims enemics, inclosos els nord-americans, els russos i els iranians. Volen afermar el seu control de l’Afganistan i obtenir reconeixement i legitimitat internacionals.
Ser amfitrions d’Al-Qaida no els ajudaria a aconseguir-ho. Per contra, van ser els atacs d’Al-Qaida als Estats Units l’11 de setembre del 2001 els que van enviar els talibans a l’exili. Ara han recuperat el poder, però fa 20 anys els hi van prendre, i no el volen posar en perill.
Amb això no vull dir que no hi hagi res de què preocupar-se. Si bé la notable victòria militar dels talibans implica disciplina i coherència, el moviment no és políticament monolític. Més aviat conté faccions i clans en disputa, de manera que sempre hi ha el risc que alguns dels seus elements es vinculin amb Al-Qaida i altres grups radicals del Pakistan.
D’això n’hi ha un precedent. A finals de la dècada dels 90, la majoria del consell consultiu talibà (el seu ens executiu) va votar a favor d’expulsar de l’Afganistan Al-Qaida i el seu líder d’aleshores, Ossama bin Laden, en resposta a la pressió internacional. No obstant això, el cap del moviment, el mul·là Omar, va decidir permetre que Bin Laden es quedés, a condició que desistís de llançar atacs des de territori afganès. Com el món va veure ben clar l’11-S, l’astut saudita va fer que el seu amfitrió afganès quedés com un ximple.
Així, si bé és improbable que els talibans rebin Al-Qaida amb els braços oberts, aquest grup sí que té alguna possibilitat de beneficiar-se del retorn dels primers al poder. No es pot dir el mateix de l’Estat Islàmic, al qual els talibans s’oposen ferotgement. De fet, l’han combatut en les àrees que controlen per neutralitzar qualsevol amenaça potencial al seu domini del país.
El món no hauria de passar per alt el risc que l’Afganistan es converteixi en un caldo de cultiu per al terrorisme internacional. Però tampoc hauria d’obsessionar-s’hi tant -perquè és molt menys probable que el que molts semblen creure- que acabés ignorant la catàstrofe humanitària que s’ha desencadenat davant dels seus nassos. Les imatges d’afganesos desesperats demanant a crits avions que els traguessin de Kabul, i les històries de dones obligades a deixar la seva feina -o coses pitjors- per culpa dels talibans evidencien que els Estats Units i els seus aliats han abandonat el poble de l’Afganistan i l’han deixat a mercè d’un moviment repressiu i brutal.
Les dues dècades de “guerra contra el terrorisme” dels Estats Units són el desastre estratègic més gran de la història moderna del país. És una guerra que no s’hauria d’haver lliurat. I mentre els EUA han decidit retallar-ne les pèrdues, els afganesos en seguiran pagant un preu cada vegada més alt.
Copyright Project Syndicate
