El talent de Judit Martín
Els dimarts s’ha de veure l’entrevista improvisada que Toni Soler fa als personatges que crea la Judit Martín a l’Està passant. L’actriu, que interpreta també la famosa perruquera Vane del Versió RAC1, se sotmet a l’atzar d’una ruleta a l’inici del programa. Soler la fa girar i, quan s’atura la roda, Judit Martín assumeix la interpretació del personatge que indica l’agulla. Uns quinze minuts després reapareix al plató caracteritzada d’aquell personatge i manté una conversa amb el presentador del programa. En les últimes setmanes ha interpretat l’Eva del Paradís, la Mona Lisa i la Kim Kardashian. Però també ha fet de tió, de Nadia Comaneci, de Pablo Escobar, de Yoko Ono o de Pedri, entre molts altres. Per original, per lliure, per divertida i per transgressora, és el millor del programa. No s’assembla a cap altra col·laboració. Converteix l’Eva en una ionqui de les pomes decebuda perquè Adam és un poca pena. Crea una Mona Lisa colèrica perquè la gent li fa fotos amb flaix i està farta de mantenir el somriure misteriós que li va ordenar Da Vinci. Va ser un dels seus dies més genials. I encarna una Kardashian pusil·lànime, sense massa interès per res. Amb un humor que navega entre l’absurd i el surrealisme, transgredeix l’ànima de personatges inaccessibles. És com si els posseís i els atorga una personalitat inaudita. Martín és bona perquè mai reacciona com esperaries. Va més enllà de captar l’essència. És com un joc a mig camí entre la intuïció i la imaginació, com si tingués la capacitat d’identificar la part més vulnerable o secreta d’aquests personatges i els fa esclatar davant de l’audiència. Sap detectar el pallasso que porten dins cadascuna d’aquestes celebritats, reals o de llegenda.
Judit Martín marca les diferències a l’hora de fer humor perquè no sembla impacient per fer riure l’audiència. Hi ha humoristes a qui notes la desesperació i la pressió per provocar una riallada, volen demostrar tant el seu enginy o estan tan convençuts del seu talent que més que fer-te gràcia et provoquen indulgència. Martín fa riure perquè sembla tenir la tranquil·litat, el bagatge vital i la confiança de qui no té res a perdre, només a guanyar.
En el món de l’humor, les dones ho continuen tenint difícil. Primer, perquè el paisatge humorístic del país l’ha llaurat el monopoli dels homes i és difícil canviar el sistema de cultiu. Portem dècades aguantant autèntics mediocres que han estintolat el seu humor en una masculinitat prepotent on fins i tot el més patètic s’ha venut com a graciós. Han fet de la barrabassada la seva assegurança de vida, oblidant que la provocació i l’escàndol són sovint recursos molt barats.
Judit Martín, premi Gat Perich 2018, assumeix les imitacions de l’Està passant des d’una creativitat atrevida. No beuen de la grandesa dels personatges originals sinó del seu vessant més miserable, converteix els éssers més galàctics en persones terrenals amb mancances, amb febleses i amb angoixes. Des d’una naturalitat i una despreocupació tan divertides com sorprenents.
