Els tahitians (1933)
Peces històriques
De l’article d’Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1974) publicat tal dia com avui a L’Opinió (17-X-1933). Les col·laboracions d’aquesta autora en aquell diari eren gairebé ignorades abans de les recerques sobre L’Opinió de Jaume Guillamet, catedràtic emèrit a la UPF. Enguany és el cinquantenari de la mort d’Aurora Bertrana, i el centenari de fites eminents en la seva vida intrèpida i eficient. El 1924 va entrar a la Facultat de Lletres de Ginebra, i va fundar una orquestra de dones en un hotel de Chamonix. De 1926 a 1930 va viure i escriure a la Polinèsia. Foto d’una dansarina tahitiana en el seu llibre Paradisos oceànics, de 1930.
Els blancs els varen dir: “Els vostres déus i la vostra religió són falses; les vostres danses, les vostres cançons i sobretot el vostre nudisme és immoral; l’amor que practiqueu és mancat de cerimònies i de legalitat; la medicina que us varen ensenyar els antics no és prou científica i la vida paradisíaca que porteu ha passat de moda”. Ells, els simples i humils pobladors de les vores del Pacífic, escoltaren la veu autoritzada de l’home de raça superior, però no el varen comprendre. Aleshores l’intrús va enderrocar els temples i els ídols; perseguí els sacerdots; va prohibir les danses i el nudisme; reglamentà la procreació; va declarar il·legal la medicina indígena... Després, construí esglésies catòliques, presbiterianes, mormones, luteranes... Tothom podia triar llur culte amb la sola condició de pagar alguna cosa; casernes, hospitals, i sobretot oficines administratives. Quan els edificis foren a punt, els omplí de missioners, metges militars, amb molts galons i poca ciència, jutges, duaners, gendarmes... [...] I tot seguit, els forasters havien començat d’agitar-se nerviosament. Anaven d’ací d’allà, com formiguetes; discutien entre ells, s’enfadaven; redactaven informes, sol·licituds, denegacions; suaven, renegaven. I el tahitià, amb la seva saviesa inconscient, no ha comprès encara per què calien tantes coses per a administrar, emmaridar i educar un poble que s’atipava sense treballar, que s’estimava i procreava sense organitzar-ho, que es divertia sense pagar... Però la seva timidesa i mansuetud no li permetien resistir. S’ha fet cristià, s’ha casat i s’ha vestit per mandra. En canvi, treballar cal que ho faci per força, car allà on abans els fruits creixien lliurement, hi veu ara un filferro i una paraula que diu: “Propietat”. D’antuvi, quan no coneixia encara tot l’abast d’aquest mot, es rigué del filferro bo i saltant-hi per damunt; no llegí el lletreret i abastà el fruit. Aleshores li digueren que era un lladre i el van empresonar. El qualificatiu no va immutar-lo -el mateix que la dona no es commou quan l’anomenen prostituta-, però en veure’s tancat entre la foscor d’unes parets, ell que és amant de la contemplació de la mar, dels estels i de dones formoses, va emmalaltir de llangor. Havia comprès que per a robar polidament s’hi ha d’anar amb precaucions, iniciat per la ciència subtil en la qual els blancs excel·leixen. Però la moral del càstig va passar-li per alt; no comprenia que tot d’una, per menjar els fruits que produeix la terra tahitiana mereixes empresonament. A poc a poc ha vist més clar les subtileses de la colonització, i... s’ha deixat administrar. “Guanyaràs el pa amb la suor del teu front” digué el Senyor, ja fa una colla de centúries, però els tahitians eren massa lluny per a sentir-ho, i ningú no tenia cura d’anar a portar-los la nova. Això els ha valgut un retard de mils d’anys. El càstig diví els arribà al mateix temps que el cristianisme. [....]
