La taca negra s’estén
1. Fals pragmatisme. Ja tenim els hereus de la tradició feixista a punt d’instal·lar-se al poder a Itàlia. No hi ha engany en el missatge per molt que es cuidin les formes a l’hora de la victòria: “Déu, pàtria i família”, emmarcats per l’exaltació patriòtica, és l'ideari de Giorgia Meloni i els seus fratelli. A alguns països oblidadissos els pot sonar exòtic. No és el cas d’Espanya, on aquest era el marc ideològic que va desplegar el franquisme durant quaranta anys i del qual encara queden uns quants rastres. Els valors del despotisme nacionalcatòlic tornen a fer-se sentir a través de Vox, amb abundants mostres de complicitat en la resta de la dreta.
Per tant, no val a badar: la taca negra s’estén. Però cal no confondre’s de temps i de referents. No es tracta de fer paral·lelismes fàcils que ens tornin als anys 30 del segle passat. L’únic que hi ha en comú és que ara com llavors vivim un canvi d’època: unes mutacions profundes en la vida econòmica i social en el marc d'una reestructuració de les relacions de força a escala mundial. Però si som on som és per la crisi del model neoliberal del 2008 i les seves conseqüències, per la qüestió ecològica, per l’impacte de la pandèmia i per una invasió d’Ucraïna que posa en evidència la crisi de governança mundial. Aquesta suma de manifestacions d’un moment de canvi impacta de manera desigual en els diferents estaments de la societat i al mateix temps troba unes ideologies malaltes de fals pragmatisme i amb dificultats per respondre davant de l’opinió pública. Aquest desconcert l’ha captat l’extrema dreta convocant a la nostàlgia i oferint un acompanyament doctrinal de pulsions autoritàries per enquadrar els que se senten descol·locats.
2. Retrobar les paraules. Les inèrcies institucionals poden induir a intentar normalitzar Meloni i companyia. I no podem ignorar que la seva aliança ha comptat amb la benedicció del Partit Popular Europeu, és a dir, de la dreta continental. És inquietant que el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel Albares, digui que el que ha passat a Itàlia “no té res a veure” amb el que pugui passar a Espanya. ¿No s’ha adonat que si la dreta espanyola arriba a governar serà amb el suport de Vox?
No es pot negar l’evidència: l’extrema dreta creix arreu d’Europa. I és un fet que reclama resposta política. No es poden tirar per la borda drets i llibertats que ha costat tant aconseguir. Què està passant en la societat perquè els liberals i les esquerres tinguin dificultats per fer-se entendre? Ara mateix hi ha dues opcions polítiques: intentar normalitzar l’extrema dreta, com fan la majoria de les dretes europees, i més des que se’n va anar Angela Merkel –que sempre s’hi va enfrontar–; o lliurar la batalla ideològica i política. Però aquesta segona requereix esbrinar per què amplis sectors que normalment estaven lluny de l’extrema dreta estan desplaçant-hi el seu vot. El que era un món de mascles enfurismats, cada cop atrau més dones i més joves.
Una de les lliçons immediates és que la tecnocràcia no serveix per governar el malestar de la ciutadania. L’episodi Draghi n’és una mostra evident. La capacitat tècnica no té ànima, és freda, i, en un món econòmic tan desigual, es veu sempre massa decantada pel diner. Gilles Gressani etiqueta de tecnosobiranisme el projecte de Giorgia Meloni, és a dir, l’apel·lació patriòtica per dissimular els excessos de la gestió econòmica. No ens enganyem: el que ens cau a sobre és l’autoritarisme postdemocràtic, que és contra el que haurien de lluitar els partits democràtics aïllant l’onada neofeixista.
Encara que pugui semblar paradoxal, potser la guerra podria servir per crear una consciència de l’europeisme com a defensa del que els avenços de l’extrema dreta (en evidència pel seu flirteig amb Putin) posa manifestament en perill: la democràcia i les llibertats. Del que no hi ha dubte és que la inseguretat econòmica que cada sector de la societat viu en funció de les seves expectatives és una pedrera inesgotable per a l’extrema dreta, que els hi dona fabulacions i ràbia per enganyar el malestar. Els partits democràtics han de retrobar les paraules i repensar les polítiques.