Syriza: torna la crisi de l’euro?

La història, ens diuen, no té lògica. És el resultat d’una sèrie d’accidents, de coses que passen quan ningú espera que passin, que ho canvien tot i per sempre. Doncs ara passa que ens han caigut del cel unes eleccions anticipades gregues, eleccions que o bé poden convertir-se en una fita molt significativa de la nostra història col·lectiva o bé poden no significar res. Vet aquí l’indeterminisme que regeix la trajectòria del relat humà.

Des de l’inici, el projecte de crear la unió monetària europea ha sigut un procés de naturalesa primordialment política. La idea principal era fomentar la unitat i la solidaritat entre països a l’hora de compartir uns objectius econòmics comuns. Però des de l’esclat de la crisi del 2008, lluny de generar concòrdia, la moneda única s’ha convertit en un vincle que produeix tensió, sospita i fins i tot hostilitat entre els diferents estats. Tot just en el moment que moltes persones pensaven que el pitjor ja hauria passat, els últims esdeveniments a Atenes acaben de posar en relleu la fragilitat de la porcellana que amalgama les relacions entre els diversos estats esmentats.

A les inesperades eleccions pot guanyar, segons els sondejos, un partit de “nova esquerra”: la coalició anomenada Syriza. Si Syriza guanyés a les urnes, ¿es podria arribar a constituir en govern? Sembla que sí, gràcies al bloc de 50 escons que la Constitució grega atorga al partit més votat. Però, tot i així, encara necessitaria un acord amb un altre partit per tenir majoria a la cambra.

Si finalment Syriza liderés un nou govern, ¿seria un naufragi per al país, com molts preveuen? Aquesta possibilitat no es pot excloure, però no és l’escenari més probable. Grècia encara està sota les condicions del rescat, i això fa pensar que el nou govern seria molt més pragmàtic, que intentaria negociar i sortir-se’n pactant. Conscient que d’aquí poc temps tindria més llibertat per tirar endavant les polítiques que vol fer, l’hipotètic govern de Syriza podria mostrar-se més flexible. A més, els seus polítics saben que a l’altre costat de la taula hi ha uns senyors que tampoc busquen un xoc de trens.

Ara bé, si es parla dels comicis grecs com de l’imprevist que pot engegar-ho tot a rodar és perquè, efectivament, poden ser el detonador que fa esclatar la caixa dels trons. El Banc Central Europeu té programada la seva pròxima trobada el dia 22 de gener, tres dies abans que votin els grecs. No serà una reunió qualsevol, perquè s’hi han de prendre decisions que es preveuen transcendentals. El consell del Banc ha de decidir si tira endavant un programa d’expansió monetària basat en la compra de bons sobirans, incloent-hi els de Grècia.

En les circumstàncies actuals és poc probable que el BCE pugui tirar endavant aquesta política: el mateix consell està força dividit, perquè el govern d’Alemanya té moltes reserves sobre la conveniència de fer-ho. La perspectiva d’un govern de Syriza a Grècia seria senzillament la gota que faria vessar el got.

En el fons, i deixant de banda la retòrica, la política fiscal que faria Syriza no seria tan diferent de la que està fent actualment el Japó (l’anomenada Abenomics), i això que el govern japonès és de dreta i no d’esquerra. A més a més, altres països que comparteixen la moneda única podrien posar-se d’acord per implementar una versió europea del mateix experiment.

En el seu moment, que el BCE posés un tipus d’interès únic per a un grup d’estats amb necessitats diferents va representar un problema; ara, amb el tipus cenyit al zero, ja no ho és. La política monetària s’ha convertit ineluctablement en una mena de política fiscal en virtut de la qual el Banc Central compra bons dels estats amb diners que poden finançar dèficits. Això és el que vol Syriza, compres que deixin cada país lliure per decidir les seves prioritats de despesa, i això, precisament, és el que no vol Alemanya.

Als alemanys ja els va bé quedar-se amb una taxa de creixement del PIB d’un 0,5% anual si això significa que poden equilibrar els seus comptes i rebaixar el deute estatal. Més que ser una política determinada, aquesta actitud alemanya és cultural, i està basada en un sentit de l’estabilitat i la sostenibilitat que té un fort vessant ecològic. La majoria dels altres països no la comparteixen, i podrien posar-se d’acord amb el BCE per implementar una Abenomics europea en un intent d’aconseguir una mica més de creixement a base de deute -malgrat que aquesta política només es pot posar plenament en marxa a risc de precipitar la sortida d’Alemanya de la moneda comuna-. Vet aquí el trencaclosques latent que el Parlament grec, amb la seva incapacitat per escollir nou president, ha aconseguit posar en primera plana.