Syriza, entre el possible i l’impossible
La notícia que el 25 de gener se celebraran eleccions anticipades a Grècia ha portat molts comentaristes de fora del país a especular sobre les conseqüències que tindria la victòria de la formació esquerrana Syriza per a aquest país de l’eurozona i també, en general, per a la moneda única. Molts preveuen un dur enfrontament que canviarà Grècia i sacsejarà tot Europa. Dubto que tot plegat sigui tan senzill.
Per començar, si d’aquí tres setmanes Syriza guanya, és poc probable que estigui en condicions de formar govern en solitari. Segurament necessitaria més d’un 35% dels vots per obtenir una majoria parlamentària, però de moment les enquestes d’opinió indiquen que no hi arribarà. De fet, la majoria d’enquestes mostren que l’avantatge de Syriza sobre Nova Democràcia, el partit conservador liderat pel primer ministre, Andonis Samaràs, s’ha anat reduint aquestes últimes setmanes.
La causa d’això és que la coalició governant, formada per Nova Democràcia i els socialistes del Pasok, ha insistit en les possibles conseqüències negatives d’una victòria electoral de Syriza. En algun moment la retòrica del govern ha caigut en l’alarmisme en parlar obertament de pànics bancaris, bancarrotes i sortida de l’euro. Després de sis anys de recessió, quatre anys d’austeritat i moltes amenaces, són molts els grecs que han esdevingut immunes al factor por, però n’hi ha alguns que tenen la tendència -totalment comprensible- a protegir el poc que els queda.
L’altre motiu pel qual Syriza sembla que va de dret a una victòria poc convincent és que els votants encara no confien prou en el partit ni en el seu jove líder, Alexis Tsipras, per donar-los carta blanca. En una enquesta recent realitzada per Marc per a Alpha TV, el suport a Syriza arribava a un 28,1%, però només un 16,9% dels enquestats deien que volien que aquesta formació esquerrana governés en solitari. Quan els preguntaven si creien que un govern de Syriza podria canviar les condicions del rescat de Grècia i aplicar una política econòmica diferent, només un 27,6% dels enquestats van respondre que sí, una xifra inferior, un cop més, al total dels que afirmaven que votarien aquest partit.
Aquesta falta de fe en la capacitat de Syriza per canviar les coses significa probablement que, si vol governar, haurà de trobar un soci de coalició. Les opcions més clares són el partit centrista To Potami (El Riu) i el Pasok. Cap d’aquests partits està disposat a enfrontar-se amb l’eurozona pel deute grec ni pels seus objectius econòmics. Si una coalició dirigida per Syriza, amb la participació d’un o dos d’aquests partits, tensés fins a la ruptura les relacions amb els creditors de Grècia, To Potami i el Pasok segurament s’estimarien més abandonar-la -cosa que provocaria la caiguda del govern i la convocatòria de noves eleccions- en lloc d’arriscar-se a deixar que el sector més radical de Syriza posés en perill la posició de Grècia a l’eurozona.
Des del punt de vista econòmic, és difícil discrepar de Syriza sobre el seu principal argument: el programa de rescat de Grècia ha sigut un gran fracàs a l’hora de resoldre els problemes de fons del país i ha agreujat els més evidents. Per superar-ho, argumenta Syriza, cal un canvi radical i deixar de banda la filosofia anterior -basada en les retallades i la liberalització- per substituir-la per la reducció del deute i els estímuls. Cal dir, un cop més, que cada cop hi ha més consens internacional (tot i que potser no al nucli de l’eurozona) que la proposta de Syriza és una estratègia lògica per a un país on la producció industrial baixa, les exportacions cauen, el crèdit es contreu i la desocupació s’acosta encara al 26%, i on gairebé el 75% dels que no tenen feina s’inclouen en la categoria d’aturats de llarga durada.
Tot i que el consens sobre la necessitat de canviar de política és considerable, el procés per aconseguir-ho és molt menys evident. Per aconseguir aquest gir Syriza proposa una quitança de part del deute públic, la flexibilització quantitativa del Banc Central Europeu, el refinançament del deute grec pel BCE i una revisió del conveni de préstec subscrit amb la troica que deixi de banda els objectius primordials de superàvit en nom d’un pressupost equilibrat. El defecte global d’aquesta estratègia és que, per aconseguir cadascun d’aquests punts, cal que l’eurozona faci concessions molt substancials. Però Tsipras insisteix que, des del primer dia que entri en funcionament, un govern de Syriza deixarà d’acatar les condicions de tots i cadascun dels acords subscrits amb els creditors de Grècia. No cal dir que això amenaçaria de minar les negociacions ja abans de començar.
Mentrestant, el nou govern hauria de treure diners d’algun lloc. Segons les previsions, les reserves d’efectiu de l’estat només duraran fins a finals de març, i Grècia té un deute d’uns 21.000 milions d’euros que ha de pagar durant el 2015 (liquidació d’interessos, bons en mans del BCE i les quotes del préstec del Fons Monetari Internacional). Sense crèdits de l’eurozona, costa molt veure d’on trauran els diners. I és evident que els mercats no són una alternativa vàlida: la setmana passada el rendiment a 3 anys del bo grec va superar el 12%.
No hi ha dubte que fan falta uns quants canvis dràstics per ajudar Grècia a sortir del purgatori econòmic. Però tots els indicis apunten que, si Syriza arriba al poder, s’enfrontarà a greus limitacions econòmiques i polítiques. Això vol dir que els que preveuen una eurozona sacsejada per una sobtada commoció procedent de Grècia probablement tindran una decepció. El futur dels grecs continuarà sent complex i extraordinàriament difícil.