Syriza: l’alternativa passa per Grècia

Per quarta vegada en poc més de cinc anys, Grècia anirà a les urnes per triar un nou Parlament. Ho farà en el tram final del seu segon rescat, i abans que els efectes d’una minsa i incipient recuperació -potser val més dir-ne estabilització- s’hagin notat per a l’enorme majoria de la població. Emigració dels més preparats, atur altíssim, condicions socials deplorables i deute públic disparat per sobre del 175% del PIB conformen un paisatge desolador. Syriza encapçala els sondejos i és favorita a endur-se el premi de 50 escons extres que el sistema electoral grec atribueix al partit més votat, que la col·locarien com a força decisiva del Parlament. Grecs i gregues aniran a les urnes sense entusiasme -la majoria de la ciutadania hauria preferit que no hi hagués avançament de les eleccions- però conscients de les repercussions de la seva tria a tot Europa.

Quan semblava que la ciutadania s’acabaria conformant amb l’estancament, l’empobriment progressiu i el creixement de la desigualtat, just quan Brussel·les s’apressava a girar full de la crisi de l’eurozona i a declarar victòria, Grècia torna a trencar esquemes. A principis d’aquest mes l’Eurogrup va prorrogar el rescat només dos mesos, amb l’esperança d’haver-lo liquidat quan Grècia anés a eleccions i estalviar-se la possibilitat d’haver de negociar el tram final del rescat amb Syriza. El fracàs de la jugada del primer ministre grec, Andonis Samaràs, d’avançar inesperadament la votació presidencial ha precipitat la convocatòria d’eleccions. I si hi ha alguna cosa que posa nerviós el triangle Berlín-Brussel·les-Frankfurt en aquesta crisi són les eleccions. En particular, a Grècia.

Syriza fa por als partidaris de l’actual ordre austeritari per la seva declarada intenció de canviar les regles del joc a l’eurozona, de no respectar acords negociats a corre-cuita pel govern sortint (per exemple, amb el Fons Monetari Internacional, que ja ha pres nota i ha suspès negociacions fins que hi hagi un nou govern) i trencar el cercle viciós d’un deute que s’ha fet insuportable per al país. Tot i que elements d’esquerra tradicional, radical i nacionalista són part important de Syriza, el partit ha evolucionat cap a una postura més europeista sota el lideratge d’Alexis Tsipras, que s’ha estat entrevistant amb institucions, empreses i mitjans de comunicació internacionals, i ha suavitzat el discurs sobre el deute. Amb l’assumpció de responsabilitats (sobretot a la prefectura d’Àtica, la regió de la capital) després de les eleccions locals de la tardor, Syriza es prepara per convertir-se en opció real de govern. Per la seva banda, Nova Democràcia, el partit del govern, es presenta com a salvador de Grècia dins de l’euro, gràcies a la seva capacitat de convèncer i satisfer les exigències dels creditors internacionals. El preu ha estat la devastació de l’economia del país, i una enorme tensió en el seu teixit social. El govern juga la carta de “nosaltres o el caos”, i ha fet tot el possible per desviar la ràbia de la ciutadania cap a immigrants i refugiats, bocs expiatoris de la crisi.

Que negociar amb els desprestigiats partits tradicionals grecs, i mantenir uns acords que manifestament no funcionen ni tan sols en el seu objectiu més evident (reduir el deute), sigui l’única perspectiva que preveuen molts mandataris europeus és símptoma de l’estretor de mires que s’ha instal·lat a la cabina de comandament europea en aquesta crisi. Aquesta rigidesa explica la incapacitat de canviar el rumb de la gestió de la crisi malgrat els pèssims resultats. Un govern encapçalat per Syriza sacsejaria moltes peces en el tauler europeu: Berlín hauria d’espolsar-se la rocallosa immobilitat en què ha quedat atrapat amb la Gran Coalició; la Comissió hauria de ressituar la seva aposta per un seguidisme incondicional a Alemanya en política monetària; Renzi i Hollande tindrien l’oportunitat de dur a terme un segon assalt al dogma monetari, després que tots dos fracassessin en els primers intents, i als governs de dreta a Madrid i Lisboa, alumnes preferits de l’assignatura de l’austeritat, els trontollaria la terra sota els peus en any electoral. El paral·lelisme amb Podem, cultivat tant per partidaris com per detractors, i la possibilitat de noves turbulències, fan Espanya especialment sensible a l’eventualitat d’un govern encapçalat per Tsipras. Molts temen un any 2015 en què torni a ser protagonista el sobiranisme, però aquest cop no el de Catalunya en relació a Espanya, sinó el dels governs democràtics envers els mercats internacionals.

Syriza encara ha de guanyar les eleccions i, si ho fa, formar una majoria de govern. El panorama electoral i polític grec ha estat massa convuls en els darrers anys per donar cap de les dues coses per feta. La desmotivació d’una part de l’electorat, l’aparició de nous actors entre els partits moderats com ara el reformista To Potami [El Riu], l’eficàcia que pugui tenir el vot de la por i, sobretot, el paper a les eleccions i al Parlament de l’extrema dreta (incapaç de governar però no de fer el país ingovernable) són molts interrogants per resoldre. El que és segur és que les alternatives reals en política econòmica a tot Europa es juguen, un cop més, a Grècia.