La primavera que li espera a Macron

Directora editorial de 'Le Monde'Un any després de la seva victòria, Macron encara és ben valorat a l’estranger, però a França no conserva la glòria amb què va arribar al poder. Amb la primavera les vagues han tornat, i també els aniversaris, sobretot el del Maig del 68. Aquelles protestes van desafiar el president Charles de Gaulle i el general no se’n va acabar de refer mai. Va dimitir l'any següent després de perdre un referèndum. ¿Torna, ara, el fervor revolucionari francès? El 1968 Macron encara no havia nascut, però sap el que significa 'convergence des luttes'. Literalment, “convergència de lluites”, aquest eslògan va resumir la unitat dels estudiants burgesos i el proletariat que va fer que el 1968 fos únic.

Els treballadors del ferrocarril estan fent vagues de dos dies cada tres dies per obligar el govern a renunciar a una ambiciosa reestructuració de l’empresa ferroviària nacional, la SNCF, cosa que pertorba la vida de milions de viatgers; diuen que estan disposats a continuar la protesta fins al juliol. Els pilots d'Air France també fan vaga, però per un augment salarial del 6%. Els advocats s’han manifestat pels carrers de París per protestar contra una proposta de reforma del sistema judicial. Hi ha un descontentament creixent entre el personal dels hospitals públics i les residències d'avis, afectats per retallades pressupostàries. Hi ha pensionistes enfadats que se senten injustament perjudicats pel sistema d’impostos. A l'oest de França, la policia antidisturbis va enfrontar-se als ecologistes que ocupaven il·legalment una zona en què se suposava que es construïa un aeroport, tot i que el pla havia sigut descartat. Els conductors estan furiosos pel límit de velocitat de 80 quilòmetres per hora que s’ha proposat establir fora de les àrees urbanes, en substitució dels 90 km/h actuals.

I, per descomptat, les protestes han arribat a les universitats. Una altra de les reformes de Macron pretén fer més selectiu el saturat sistema d'admissió. Els manifestants, que ho veuen com un atac contra el sacrosant principi d'igualtat, han ocupat un grapat d’universitats. La policia ja ha evacuat la simbòlica Sorbona i alguns altres centres.

En una entrevista televisada, el 15 d'abril, un periodista (un antic revolucionari del 68) va demanar a Macron si es proposava fer ressorgir el 1968 “a través de la repressió”. “En lloc de dir-se En Marxa, ¿no s'hauria de dir Per Força el seu partit?” El president va rebutjar l'analogia; això no és la llegendària “convergència de lluites”, va afirmar, ni tan sols “un conglomerat de descontentaments”.

Macron té raó: el 2018 no és el 1968. Probablement no és ni tan sols el 1995, quan el primer ministre, Alain Juppé, va haver de renunciar a la seva reforma de la SNCF després de tres setmanes de vagues dels treballadors del ferrocarril i el transport públic. El maig del 1968 França tenia un índex de creixement econòmic del 5% i la seva població era jove. Tenia menys estudiants –la majoria fills i filles de la burgesia– i més treballadors industrials. Els sindicats eren forts. El més gran, la CGT, estava estretament relacionat amb el Partit Comunista, que va aconseguir el 20% dels vots. Els grups d'extrema esquerra eren dirigits per figures carismàtiques. El Maig del 68 no va ser només la versió francesa de l’esperit rebel que recorria Europa i Amèrica: va ser una revolta de la generació del ‘baby boom’ contra l’immobilisme i el conservadorisme de l'establishment gaullista, modelada per la Segona Guerra Mundial i la guerra algeriana de França. El seu somni de llibertat va ser, en paraules de l'intel·lectual francès Raymond Aron, una “il·lusió lírica”.

Tornem al segle XXI: França forma part d'una Europa molt més integrada, en la qual té una moneda compartida amb 18 països més. Acaba de recuperar-se d'una devastadora crisi econòmica mundial. La globalització ha alterat el mercat laboral i ha deixat els sindicats més febles i dividits. La mitjana d'atur és del 9%, l'educació superior s'ha democratitzat àmpliament i la immigració ha canviat el teixit social. El Partit Comunista i la seva ideologia s'han ensorrat. El Partit Socialista també. A la primera volta de les eleccions presidencials del 2017, gairebé la meitat dels vots van ser per a candidats populistes i contraris a l’establishment. La societat francesa no ha estat mai tan fragmentada.

I aquest és el perill. Els sociòlegs assenyalen que tot i que avui en dia les protestes no s’estenen, solen ser més violentes. Macron, sovint acusat de ser arrogant o condescendent, ara reconeix la sensació d'injustícia generada pels desequilibris econòmics. “Tinc en compte la ràbia de la gent”, va assegurar a la televisió la setmana passada. Odia que li diguin “el president dels rics” per haver suprimit un impost sobre les grans fortunes. “Els rics no necessiten un president”, respon. “Se’n surten molt bé tots sols. Jo sóc el president de tots”. Però tot i tenir en compte la ràbia, diu, no deixarà de tirar endavant les reformes. “França és una casa amb els fonaments erosionats”, insisteix. “Hem d’arreglar-la”. La filòsofa francesa Monique Canto-Sperber no hi està d'acord. “La societat francesa no es pot arreglar com si fos una casa”, diu. “És molt més complexa”.

És sens dubte més complexa que fa 50 anys. El revolucionaris del 1968 miraven endavant; volien desregular el futur i derrocar De Gaulle. Els vaguistes del 2018 lamenten el final de l’època daurada de l'estat del benestar i veuen la desregulació com una amenaça i De Gaulle com un símbol. Macron els diu que aquell món s'ha acabat, però torna a adoptar una postura gaullista quan s’enfronta als ecologistes i als estudiants radicals que protesten. Un dels líders estudiantils més coneguts del Maig del 68, Daniel Cohn-Bendit, també conegut amb el sobrenom de 'Dany el Roig', actualment dona suport a Macron.

Com la majoria dels països occidentals d'avui en dia, França està dividida i crispada. El president Macron, en la seva missió per transformar el país, experimenta ara el descontentament de primera mà. Aquesta és la seva primera crisi greu, i sap que si perd aquesta batalla, el seu programa reformista serà àmpliament derrotat. Hi ha moltes coses en joc.