Macron i Trump, dos estils a Davos

Directora editorial de 'Le Monde'Divendres el president Donald Trump vindrà a Davos per explicar el seu programa Amèrica primer a les menyspreades elits reunides aquí. No serà l’única estrella, però. Emmanuel Macron, que va derrotar Le Pen, hi parlarà dimecres, i oferirà un contramodel per a Occident. Malgrat que tots dos són considerats uns heterodoxos, Trump, de 71 anys, i Macron, que en va fer 40 el mes passat, són animals polítics molt diferents, i és fascinant observar la seva rivalitat. La diferència que més crida l’atenció és l’impacte que han tingut en l’escena internacional.

El líder nord-americà dirigeix deliberadament l’abandó del lideratge mundial dels EUA. Macron vol ser un líder mundial però és dolorosament conscient que França, malgrat la seva condició de potència nuclear i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, no pot competir sola. Per això busca que Europa assumeixi les seves ambicions. Segons Trump, els Estats Units tornaran a ser un gran país quan es retirin del món. Segons Macron, França només pot tornar a ser un gran país si fa d’Europa un actor a escala mundial.

Comparem les visites d’aquests dos líders a la Xina: al novembre, Trump, ple d’afalacs i convidat a un fastuós banquet al Gran Palau del Poble per un president xinès molt decidit, es va oblidar de parlar del comerç, el seu principal problema amb la Xina. A principis d’aquest mes, en canvi, Macron va proclamar a Pequín que “França ha tornat, Europa ha tornat”, i va demanar al mateix líder, Xi Jinping, reciprocitat pel que fa a l’accés al mercat xinès i a l’europeu, un tema recurrent durant la seva visita de tres dies. Que els xinesos cedeixin o no ja és una altra història, però segurament es van adonar de la diferència.

Els discursos pronunciats el setembre passat pels dos presidents a l’Assemblea General de l’ONU a Nova York també van revelar punts de vista oposats pel que fa a l’ordre internacional: vam veure que s’havia accentuat la distància entre l’agenda unilateralista de Trump i la fe europea de Macron en els valors liberals, el multilateralisme i un món obert.

Ara representen dos sectors diferents del món occidental: el dels dirigents del populisme nacionalista, amb un grapat de seguidors de Trump dintre de la Unió Europea, i el dels internacionalistes, que aplega la major part dels pesos pesants europeus al voltant del president Macron i la cancellera alemanya, Angela Merkel.

La mecànica electoral explica en molt bona part per què unes dinàmiques polítiques internes semblants han produït uns resultats tan diferents. Gràcies al sistema nord-americà del col·legi electoral, Trump va poder derrotar una candidata que va guanyar en vots populars per una diferència de 3 milions, mentre que el sistema francès de dues voltes mai va donar la més mínima oportunitat a Le Pen. Va obrir la porta a la victòria de Macron, que es va veure confirmada sis setmanes més tard per una rotunda majoria en les eleccions parlamentàries. Els erràtics inicis de Trump a la Casa Blanca, juntament amb el xoc del referèndum del Brexit, també van fer que els votants francesos s’ho pensessin dues vegades abans d’optar per la via del populisme nacionalista.

Així doncs, vet aquí que, a banda i banda de l’Atlàntic, estem governats per dos espècimens únics, nascuts de victòries electorals sorprenents, que alteren uns sistemes polítics esgotats però dotats de grans poders presidencials. Tots dos poden fer veure que mantenen bones relacions. Fins i tot s’ho poden creure perquè comparteixen l’imperatiu de lluitar contra el terrorisme. Tanmateix, els separen la manera d’exercir el poder i les mesures polítiques que promouen.

A Trump, que va fer una campanya pròpia d’un populista i governa com a tal, l’acusen de la pèrdua d’influència de la presidència nord-americana. Amb els seus hàbits compulsius a Twitter, traint un vocabulari limitat, vol prescindir dels mitjans tradicionals -que detesta-, mira la televisió, no llegeix llibres i s’agafa molt de temps lliure.

Macron, tan bon punt va sortir elegit, va optar per un paper presidencial gairebé monàrquic. El seu objectiu, va explicar, era recuperar l’autoritat i la dignitat d’un càrrec desprestigiat pels seus predecessors, Nicolas Sarkozy i François Hollande. El seu compte de Twitter es dedica estrictament a anuncis oficials. Es comunica a través de discursos de 90 minuts i llargues entrevistes esquitxades de referències a filòsofs i paraules arcaiques i fetes amb una gramàtica molt cuidada. No té una gran opinió dels periodistes francesos; no cal dir que els controlaria si pogués, en comptes de criticar-los com a “fracassats”. És un autèntic addicte a la feina i ens fa saber que les seves nits són curtes.

Però Trump i Macron tenen algunes coses en comú. Tots dos tenen sort i, en política, la sort és important. El president nord-americà es beneficia d’una bona situació econòmica, conseqüència del creixement de l’economia mundial; el seu homòleg francès també s’ha beneficiat del repunt de la zona euro. Tots dos van aconseguir que s’aprovés, el primer any, una reforma tributària criticada pels seus oponents perquè afavoria sobretot els rics i que volia convèncer el món empresarial que estaven al seu costat. Però cap dels dos s’ajusta a una línia ideològica clàssica. Els analistes s’esforcen per definir el macronisme i el trumpisme.

Tot i així, hi ha una diferència molt clara entre l’un i l’altre: els índexs d’aprovació del president Macron, a diferència dels de Trump, estan en alça. Els experts francesos en demoscòpia diuen que el president, en adonar-se que en aquesta etapa inicial de les reformes seria difícil recuperar la confiança dels votants en l’àmbit de la política interna, ha intentat guanyar-se-la en el context mundial a través de l’activisme i els posicionaments ètics. Als Estats Units, els experts en demoscòpia assenyalen que, malgrat la prosperitat de l’economia, el president Trump s’ha d’esforçar per fer pujar els seus índexs d’aprovació, que estan per sota dels de tots els seus predecessors durant el primer any de mandat.

Encara és aviat, però. Mantinguem-nos a l’aguait d’aquesta competició. El futur d’un Occident progressista i democràtic dependrà en gran part del destí d’aquests dos polítics heterodoxos.