Europa aprèn a viure sense Trump

Amb el seu diagnòstic de la “mort cerebral” sobre l’aliança militar transatlàntica en una entrevista a The Economist, Emmanuel Macron va sacsejar l’establishment de la política exterior occidental. Alemanya hi va reaccionar amb una contundència especial: “Això és una bajanada”, va contraatacar Norbert Röttgen, un parlamentari conservador que dirigeix el comitè d’Afers Exteriors al Bundestag. I tanmateix, la cimera de l’OTAN que es va fer prop de Londres i que se suposava que havia de servir per celebrar el 70è aniversari de l’organització, va acabar incòmodament fa una setmana amb un acord formal de països malavinguts que es comprometen a mantenir-se units en un futur que ningú s’atreveix a definir.

A l’origen del malestar hi ha la retirada gradual dels Estats Units del lideratge occidental, així com la reticència de molts dels seus aliats a acceptar-la.

Quan a l’octubre el president dels EUA va anunciar a Twitter que retirava les tropes de Síria, Alemanya probablement ho va trobar molt poc diplomàtic. Per a França no va ser només això, sinó que s’ha convertit en un problema molt concret, perquè França té tropes a Síria juntament amb els nord-americans, i la retirada l’afecta directament.

Per raons històriques, França i Alemanya tenen actituds diferents respecte a la defensa; Alemanya ha delegat la seva seguretat en l’OTAN i en el seu membre principal, els Estats Units, que manté 35.000 soldats en territori alemany. A França, que té armes nuclears, li agrada considerar-se un “poder” geopolític, encara que sigui “de mida mitjana”, i a Alemanya se la va desempoderar durant les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial i conviu feliçment amb aquesta circumstància.

És per això que “l’entrevista de la mort cerebral” del senyor Macron, com es va conèixer en els cercles de la política exterior de Berlín quan va fer aquesta descripció de l’OTAN, no es va encaixar bé a Alemanya. Tampoc s’ha encaixat bé a la majoria dels altres països europeus, sobretot als més propers a les fronteres de Rússia, com Polònia, els països bàltics i els països nòrdics. Però, probablement, aquests països van quedar més preocupats per la proposta unilateral i mal explicada del president Macron d’obrir un nou diàleg amb Rússia.

Al final, el problema té més a veure amb els Estats Units que no pas amb l’OTAN. Per què és més impactant que el president Macron parli de la “mort cerebral” de l’OTAN que no pas que el president Trump digui que està “obsoleta”? Com és que els socis europeus s’empipen més quan el president francès planteja dubtes sobre la validesa de l’article 5 de la Carta de l’OTAN (que diu que un atac a un de nosaltres és un atac a tots nosaltres) que quan aquests dubtes provenen del mateix president nord-americà? Perquè encara hi ha, a la majoria de les capitals europees, l’esperança cega que Donald Trump sigui una aberració i que tot torni als bons temps transatlàntics pocs dies després del novembre del 2020 si Trump no és reelegit. I el president Macron, a través de les seves molestes provocacions, esguerra aquesta esperança.

Els francesos, des d’un bon principi, van fer el diagnòstic que Trump és el símptoma extrem d’una tendència més profunda d’unilateralisme nord-americà i de retirada del lideratge occidental. Macron insisteix que el seu advertiment que Amèrica “ens gira l’esquena” està dissenyat com una crida útil perquè els europeus enforteixin la seva capacitat de defensar-se en un món molt perillós. Malauradament, tot i que en privat poden estar d’acord amb la seva anàlisi, la majoria dels líders europeus estan irritats pels mètodes del senyor Macron. Massa “gal” o “gaullista”, com diuen els tòpics.

Què queda de l’OTAN políticament després d’aquest tens episodi? El president Macron està satisfet del fet que, com a mínim, els seus homòlegs europeus ja no puguin amagar el cap sota l’ala, i el mèrit d’això se l’atribueix ell. “Quan el glaç s’ha endurit –va dir dimecres a la premsa– es necessita un trencaglaç. Fa molt soroll, però s’obre camí”. Ara els problemes han quedat sobre la taula, a la vista de tothom: Rússia, Turquia, la Xina, el terrorisme i la creació d’un nou règim de control armamentístic, en un context en què hi ha més armes i més actors, són només alguns dels reptes.

El que també se sap després de la reunió de Londres és qui encapçalarà el canvi necessari per afrontar aquests reptes. No cal dir que si Donald Trump accedeix a un segon mandat, no seran els Estats Units. Després de gairebé tres anys, els líders europeus semblen haver après a tractar aquest president –també quan no hi és–. Hi ha una cosa més reveladora que el “vídeo robat” en què es veien els líders del Canadà, el Regne Unit, França i els Països Baixos burlant-se del seu homòleg nord-americà al Palau de Buckingham dimarts al vespre: la freda i brutal conversa del dia anterior entre Emmanuel Macron i Donald Trump. Quan Trump va preguntar amb un somriure si el senyor Macron volia uns quants “bons combatents de l’ISIS” –un comentari al president d’un país on aquests combatents van matar a trets 130 persones en una tarda fa quatre anys i que acabava d’enterrar 13 soldats– va ser ofensiu. Macron va respondre amb un seriós plantejament de fets sobre la resiliència del mateix ISIS que Trump afirma haver derrotat. I aquesta vegada ningú el va criticar.

Però va ser igual d’important el fet que la cancellera Angela Merkel i Macron sopessin junts a Londres, al marge de la cimera de l’OTAN, per acostar posicions. Potser van parlar d’una enquesta recent, duta a terme pel Pew Research Center per a la Fundació Körber, que reflecteix que per al 52% dels alemanys el seu país hauria de mirar de guanyar més independència respecte als Estats Units en matèria de defensa, encara que això signifiqui duplicar amb escreix la despesa en aquest àmbit. Així mateix, el 22% dels alemanys estan a favor de continuar confiant en el paraigua nuclear nord-americà, mentre que el 40% creuen que Alemanya hauria de buscar protecció nuclear de França i del Regne Unit.

Copyright The New York Times

Traducció: Marc Rubió Rodon