Podrà refer Biden la relació amb la UE?
Si Joe Biden arriba a la Casa Blanca al mes de gener, a l’altra riba de l’Atlàntic trobarà un panorama molt diferent del que va deixar com a vicepresident. Europa -a la qual Trump, encantat d’explotar-ne les divisions, ha ignorat, alliçonat o vexat segons el moment- ha redescobert la fermesa i podria ser un actor de més pes.
Per a Europa, els comicis se celebren en un moment particularment perillós. Els veïns de la UE estan “envoltats de flames”, va dir la setmana passada al Financial Times l’alt representant per a la Afers Exteriors del bloc, Josep Borrell. Des del Mediterrani oriental fins al mar Bàltic, passant per un Regne Unit consumit pel Brexit i una Rússia desafiant -sense parlar dels Balcans, Líbia o els països subsaharians de l’Àfrica occidental-, la Unió Europea està envoltada de crisis. Aquesta vegada, però, hi ha una novetat: els seus dirigents no hi poden fer front com a “Occident”, sinó que ho han de fer pel seu propi compte, mentre el govern nord-americà mira cap a una altra banda.
La doble crisi que han suscitat, d’una banda, els fets de Bielorússia i, de l’altra, l’enverinament a Sibèria de l’activista rus Aleksei Navalni il·lustra amb tota cruesa la singularitat de la situació actual. Els dos casos remeten a la relació amb Rússia i el seu president, Vladímir Putin.
Europa ha intentat afrontar aquestes crisis com un bloc unitari de 27 estats membres encapçalats per Alemanya, que actualment ostenta la presidència rotativa del Consell de la Unió Europea. Però ha mancat iniciativa a nivell transatlàntic, a diferència del que va passar fa sis anys, quan els Estats Units i la Unió Europea van acordar sancions conjuntes contra Rússia després de l’annexió de Crimea.
Quan, finalment, el 8 de setembre els ministres del Grup dels Set (els Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia i el Japó) van condemnar l’enverinament de Navalni, segons diplomàtics francesos, ho van fer en resposta a la pressió franco-alemanya i no pas a iniciativa de Washington, tot i que aquest any els Estats Units presideixen el grup. L’evolució del Grup dels Set sota la presidència de Trump il·lustra a la perfecció la degradació que han experimentat les relacions entre els Estats Units i els seus aliats tradicionals. Per primera vegada d’ençà de la constitució del grup el 1975, aquest any no s’ha celebrat cap reunió entre els líders dels països que l’integren. La pandèmia del coronavirus proporciona una explicació molt oportuna, però el motiu real és un altre.
Els socis dels Estats Units esperaven que, quan Washington prengués el relleu de França, començaria a preparar de seguida la cimera d’enguany, prevista per a mitjan juny. Però, a banda de la polèmica interna als Estats Units sobre l’indret on se celebraria, no hi va haver cap moviment. Al mes de maig, quan Europa sortia del confinament amb peus de plom, Trump va convidar els seus homòlegs a reunir-se a Camp David al mes de juny. En una conversa telefònica que de seguida va esdevenir tibant, la cancellera alemanya Angela Merkel va dir a Trump que no li podia confirmar que pogués viatjar. Després, Macron va afirmar que la reunió només es podia celebrar si tots els dirigents hi eren presents. Visiblement irritat, Trump va anunciar l’ajornament de la cimera i va proposar convidar-hi mandataris d’altres països, entre ells, Putin. El Grup dels Set, va dir Trump, “és un grup de països molt antiquat; per què no un G-10 o un G-11?”
Tanmateix, el primer ministre canadenc, Justin Trudeau, i el seu homòleg britànic, Boris Johnson, aviat van donar a entendre que no acceptarien el retorn de Rússia al club. El 1998, la incorporació de Rússia va convertir el G-7 en el G-8, però el 2014 se la va expulsar per la seva intervenció militar a Ucraïna.
El cert és que els homòlegs de Trump volien evitar que els utilitzessin per publicar una foto de la concòrdia que, en plena campanya electoral nord-americana, es vendria com a imatge d’una aliança per fer front a la Xina, quan, de fet, l’executiu de Trump no havia proposat cap ordre del dia per a la cimera.
L’aïllament del govern nord-americà també es fa palès a les Nacions Unides, on la Xina n’omple el buit activament. La decisió de Washington d’abandonar l’acord multilateral sobre la limitació del programa nuclear iranià el 2018 -malgrat els molts esforços de l’E-3(el Regne Unit, França i Alemanya), països que havien estat claus per assolir l’acord- és l’exemple perfecte de la rapidesa amb què la postura unilateral de Washington ha passat a ser contraproduent.
El mes passat, quan els Estats Units van demanar al Consell de Seguretat que aprovés la pròrroga de la prohibició de la venda d’armes convencionals a l’Iran, ningú tret de Washington es va sorprendre que, dels altres 14 membres del Consell, només un, la República Dominicana, els donés suport. Per incòmode que els resultés coincidir amb la Xina o amb Rússia, Europa va assenyalar que la iniciativa nord-americana era incompatible amb els seus esforços per salvar l’acord nuclear amb l’Iran. La retirada nord-americana de l’acord va reforçar la determinació dels països de l’E3, que ara porten la batuta per a la resta del Consell de Seguretat.
Fa tres anys, després d’una duríssima reunió amb Trump a l’OTAN, Merkel va arribar a la cèlebre conclusió que “els europeus hem d’agafar les regnes del nostre destí”. Això no obstant, les seves paraules no es van traduir en actes i va haver de venir un virus per fer realitat el que els polítics havien estat incapaços de tirar endavant.
En contra del que es podria pensar, la crisi del coronavirus ha fet cobrar consciència a Europa que s’ha de fer responsable del seu futur. La sobirania europea està a l’ordre del dia a París i a Berlín. Els seus impulsors creuen que reduirà la dependència de la Unió Europea respecte a la Xina, que servirà per dotar Europa de més recursos per sobreviure a un possible segon mandat de Trump i que, si fos president, Biden podria decidir si vol tractar una Europa unida com un veritable soci en la promoció de valors comuns.
Amb la mirada fixa en les paperetes i l’escrutini que començarà el 3 de novembre, els dirigents de l’Europa Occidental desitgen el millor, però es preparen per al pitjor.
Traducció: Ignasi Vancells Mora
Copyright The New York Times