Tots hauríem de prestar més atenció al Sahel
És una guerra que passa inadvertida a la majoria de pantalles de radar. Els francesos, que des de fa set anys tenen tropes lluitant al Sahel, es fan poques preguntes sobre la seva intervenció. Se n’haurien de fer. En aquest gresol on es combinen, en una barreja explosiva, la insurrecció islamista, antics conflictes locals, uns estats fràgils, les vacil·lacions europees i una estratègia nord-americana canviant, tenen moltes probabilitats de perdre aquesta guerra o, en el millor dels casos, potser no la guanyaran mai.
Aquesta és la pessimista advertència expressada pel cap de l'estat major de les forces armades franceses, el general François Lecointre, el 27 de novembre, un dia després que morissin tretze militars en un accident d’helicòpter a Mali durant unes operacions de combat. “Mai aconseguirem la victòria final –va dir a la cadena pública de ràdio France Inter–. Evitar el pitjor ha de ser motiu suficient de satisfacció per a un soldat. Avui, gràcies a la nostra acció constant, estem aconseguint evitar el pitjor”.
Benvinguts a la implacable i ingrata lluita contra els jihadistes del Sahel, una regió africana al sud del Sàhara tan gran com Europa, on el gener del 2013 es van desplegar 4.500 soldats francesos per impedir que la capital de Mali, Bamako, caigués en mans d’Al-Qaida. Ara és l'epicentre de la insurgència islamista de més ràpid creixement del món. Fa dues setmanes el govern francès va decidir enviar-hi 600 efectius addicionals. No és precisament una escalada militar, però és un indici clar que “evitar el pitjor” resulta cada vegada més difícil.
Bamako es va salvar, però des d’aleshores grups islamistes vinculats a Al-Qaida i a l’Estat Islàmic s’han desplegat pels estats veïns del Níger i Burkina Faso. Després de matar més de 4.000 persones l'any passat i provocar el desplaçament de més d'un milió, aquests grups amenacen ara quatre països costaners de l'Àfrica occidental al sud de Burkina Faso, un estat que, tal com va advertir fa poc el Grup Internacional de Crisis, pot convertir-se en “una base perfecta” per organitzar operacions a Benín, Togo, Ghana i la Costa d'Ivori.
Per què va acabar França intervenint en una regió que va deixar fa uns 60 anys, amb motiu de la descolonització? Tot va començar el 2011, amb la intervenció occidental a Líbia dirigida per francesos i britànics. El caos que es va produir després de la insurrecció contra el coronel Muammar al-Gaddafi i la seva posterior mort van atreure a Mali una quantitat considerable d’homes i armes procedents de Líbia. El 2012, uns grups de jihadistes van conquistar Tombouctou i altres poblacions del nord de Mali, on van imposar un règim de terror a la població. França hi va enviar de seguida efectius militars i les forces locals i franceses van alliberar les ciutats, on després es va instal·lar una força d'estabilització de les Nacions Unides. Però els insurgents, que s’escampen com la sorra del desert, es van dispersar i es van desplaçar cap al centre de Mali i més al sud. El Níger va ser el següent objectiu, i després, el 2015, Burkina Faso.
Quan l'Estat Islàmic va atacar París amb els atemptats terroristes massius del 2015, a l'opinió pública francesa li va semblar totalment raonable l’estratègia antiterrorista d’enviar tropes al Sahel per reforçar les forces armades locals. Europa s’enfrontava a una crisi de refugiats de gran envergadura. Ajudar els exèrcits locals de l’Àfrica subsahariana a contenir una altra amenaça jihadista semblava una actuació lògica.
Però aquesta contenció no s’ha produït i França demana ajuda. En un informe publicat el 10 de febrer, Militias, armed islamists ravage central Mali [Milícies i islamistes armats arrasen el centre de Mali], Human Rights Watch presentava una imatge alarmant de les atrocitats que encara es cometen contra els civils en aquesta zona. Les tropes franceses, europees i de l’ONU s’enfronten a un conflicte mutant: grups com l’Estat Islàmic del Gran Sàhara s’alimenten de desavinences locals i ètniques, que exploten per reclutar adeptes en zones on han desaparegut les estructures estatals. “És cert que els països del Sahel tenen punts dèbils –admetia la setmana passada un líder de la Unió Africana, Moussa Faki Mahamat, en una entrevista a Le Monde–. Els extremistes islamistes han aprofitat aquests punts dèbils per construir una autèntica força militar, amb capacitats operatives superiors a les dels governs”.
L’enfonsament d’alguns d’aquests estats fallits és un risc que ara tothom es pren seriosament. L'enviament d’aquests 600 efectius militars francesos addicionals no s’entén com una iniciativa per canviar la correlació de forces a la zona, sinó com una injecció de moral per a un país com el Níger, greument sacsejat pels atacs devastadors contra les seves forces armades. Però vet aquí la trampa: enmig d’aquest procés, França és considerada com l'antiga potència colonial que dona suport a règims dèbils i corruptes, o rep l’acusació de tapar les extorsions practicades pels exèrcits regulars locals. El creixement del sentiment antifrancès en alguns sectors de la població local i entre els intel·lectuals, sobretot a Bamako, ha portat un enfadat Emmanuel Macron a amenaçar amb retirar les seves tropes si els líders locals no expliquen clarament per què necessiten el suport dels francesos.
Aquesta és només una de les dificultats de França. L’altra és l’ajuda nord-americana, que ha sigut crucial en termes d’intel·ligència, vigilància i logística, tot i que, com se sap, és França qui dirigeix l’operació Barkhane. Davant del deteriorament de la situació, el president Macron i el secretari general de l’ONU, António Guterres, van convocar els líders de l’anomenat G-5 del Sahel (Mali, el Níger, Burkina Faso, Mauritània i el Txad) a una reunió a França, en la qual van decidir un nova estratègia per frenar l’avanç de l’Estat Islàmic del Gran Sàhara. Però els responsables francesos de defensa, que consideren els pròxims sis mesos com a decisius, estan alarmats perquè el centre de comandament militar per a l’Àfrica del Pentàgon ha anunciat que vol “reconsiderar la seva presència” en aquest continent.
Els responsables francesos afirmen que aquesta possible reducció de la intervenció nord-americana planteja dos problemes a França: en primer lloc, retirar l’assistència operativa (com ara els drons) trencaria la dinàmica militar i crearia un buit polític catastròfic. En segon lloc, com em va dir un d’aquests responsables: “Que els Estats Units centrin ara la seva atenció en un altre lloc, precisament quan estem suplicant als nostres amics europeus que ens enviïn més tropes, no ens ajuda gens ni mica”.
Aquest “altre lloc” són la Xina i Rússia, considerades les principals amenaces per a l'actual estratègia nord-americana de defensa. Florence Parly, la ministra francesa de Defensa, que va viatjar a Washington fa dues setmanes per exposar els seus arguments, va assenyalar que hi havia un ciutadà nord-americà entre els ostatges alliberats per les forces especials franceses l'any passat a la frontera entre Mali i Burkina Faso, en una operació que va costar la vida a dos comandos gals. França no oculta l'efecte desestabilitzador de la creixent activitat russa a l'Àfrica. En un comunicat de premsa del 30 de gener, el secretari de Defensa nord-americà, Mark Esper, reconeixia que Washington estava “quadrant els números i estudiant com fer que el personal se centri en la competència entre les grans potències mundials” a l’Àfrica, “i potser no tant en el terrorisme”, però encara no s’ha pres cap decisió.
Alhora, els francesos intenten reajustar la seva estratègia. Mantenen la pressió sobre els seus socis europeus, alguns dels quals –Espanya, la Gran Bretanya i Dinamarca– ja col·laboren en l’operació Barkhane, mentre que les tropes alemanyes ofereixen formació als exèrcits locals. Estònia hi enviarà 90 homes, la meitat dels quals per a una unitat de forces especials, i els txecs hi destinaran previsiblement 60 soldats d'elit.
“És increïble el que els francesos estan fent al Sahel amb només 4.500 soldats”, deia a porta tancada un antic responsable de defensa britànic. N’hi ha prou, però? Els crítics apunten que l'estratègia francesa se centra en la seguretat i l’acció militar en detriment dels esforços civils per posar fi al mal govern i la corrupció. Però si la construcció d’estats viables (nation building) ja és prou complicada, per a una antiga potència colonial encara ho és més. I per això França necessita més ajuda.
A París aquests dies tenen aquella sensació de “si fas perquè fas, i si no fas perquè no fas”. Els francesos, però, no haurien de ser els únics a preocupar-se’n. Tots hauríem de prestar més atenció al Sahel.
Copyright The New York Times
Traducció: Lídia Fernàndez Torrell
