Suu, Xavi i el bilingüisme cordial

Al FAQS de fa 15 dies vaig sentir per primer cop Suu. Canta i encanta, i ho té tot per ser l’ídol i el referent de milers d’adolescents catalans. A la repetitiva tornada deia: “Deixa que l’aigua salada m’acaroni si no estàs”. Fa vuit dies, en la roda de premsa prèvia al Barça-Eintracht, Marta Ramon preguntava a Xavi: “Com veus Araujo en cas que Piqué no hi sigui?” I ell contestava: “No hi ha dubte que Piqué vol estar”. Parlem d’un altre referent per a milions de catalans, amb un català molt millor que el de la majoria de professionals del futbol. Suu i Xavi són, a més –es veu als discos d’ella i a les rodes de premsa d’ell–, un clar exponent de bilingüisme cordial. Ella fa en castellà les cançons més intenses, ell es passa al castellà quan cal i quan no cal. A l’ARA de diumenge passat, deia la sociolingüista Maite Puigdevall: “Com a comunitat minoritària temem que la llengua es deteriori, però les llengües vives es transformen”. Té part de raó, i jo soc el primer antipurista i el primer defensor del català light amb què, per exemple, Joan Sellent fa parlar Dickens o Shakespeare. Ara bé, una cosa és l’evolució i una altra l’ensulsiada. El català ara mateix no és una llengua viva que es transforma, és una llengua malalta que es degrada, que va esdevenint a marxes forçades un patuès o dialecte del castellà, com el gallec que parla Feijóo, el polític que canta les excel·lències del bilingüisme cordial. Quan en lloc de “No hi és” diem “No està” o en lloc de “Perdona si ric” diem –altre cop Suu– “Perdona si em ric”, no estem davant cap evolució, estem davant una interferència estructural i anorreadora del que fa del català, encara, una llengua diferent del castellà. ¿És deixadesa? No, és bilingüisme cordial. I aquesta cordialitat és premiada fent de qui la perpetra –ben inclosos els que la llancen i promouen– la música de l’estiu de la televisió que paguem entre tots. Perquè, sí, cada cop més, el català proper, enrotllat i que arriba serà el que “es riu” i “no està”.

No és estrany, doncs, que abans-d’ahir alguns infants arribessin a casa amb un poema de Sant Jordi –preparat durant una setmana per tota la classe sota el guiatge de la mestra– que arrencava així: “Sant Jordi no fa mai pal, i que plogui ens da igual...” I què has de fer quan l’escola pública d’“immersió blindada” t’envia el fill, tot il·lusionat, amb aquest poema? ¿Posar-te a plorar? ¿Dir-li que té una mestra incompetent? Saps, per poc cor que tinguis, que s’ha fet amb tota la bona fe. I també saps que serà rebut sense cap retret per la gran majoria de pares. I això és el més terrible: que amb les millors intencions i una indulgència general es pugui exhibir aquesta absoluta falta de respecte i estima per la pròpia llengua en la institució més transcendental per al seu futur; que el bon rotllo empenyi a renunciar al català genuí i no sigui compatible amb un mínim nivell cultural. (Al final les PAP només examinaran d’empatia.) Per seguir sent “una societat no fracturada”, no ens movem del “bilingüisme simètric” que permet a la llengua dominant anar-se menjant la blindada en un clima de màxima cordialitat.