Suso de Toro: lliçons catalanes d’un intel·lectual anòmal
Barcelona“Podem descansar de ser qui som?”, es pregunta el periodista i escriptor Suso de Toro en un dels seus articles. De Toro és a Barcelona, Sant Jordi és a tocar, i sobre la taula del Centre Artesà Tradicionarius hi ha dos llibres: Humildar: rituales para después de Dios, i La lliçó catalana, un recull d’articles escrits a l’ARA i a Eldiario.es.
Encara que De Toro mostra més tendresa pel primer, “un llibre més espiritual”, sap que el que tindrà èxit a la Diada és l’altre, “un llibre cívic, escrit cap enfora”.
Per acompanyar l’escriptor en la presentació de les dues obres hi ha Josep Maria Ibarra, que llegeix textos de De Toro sostingut per les notes d’un clarinet tocat per Enric Codina -la connexió Gràcia-Manhattan és perfecta- i pel cap de Política d’aquest diari, Maiol Roger. El so de la màquina de cafè sembla que marqui els interludis. “La societat catalana es queda atònita quan es mira al mirall”, llegeix Ibarra: “Mai més serà la que era fa cinc anys”. Projecte obert, fortalesa del moviment cívic, empoderament, són expressions que es barregen amb la paraula ridícul. “Els mitjans de comunicació espanyols han fet el passerell defensant una política espanyola envellida”, va contestar De Toro a una pregunta de Roger.
El periodista de l’ARA té una qüestió al carregador que pronuncia amb cert to d’admiració. “Et sents una anomalia?” De Toro se’l mira. És cert, no és fàcil ser dels pocs escriptors de fora que entén el que passa a Catalunya. “Com a antifranquista, s’ha de seguir sent militant de la democràcia”. De Toro no es declara nacionalista però sí demòcrata i, com a demòcrata, “s’ha de ser idiota per no veure que un estat poderós està intentant discriminar-ne un altre”. Si un dia, en els inicis de la democràcia, es va creure l’Espanya de Paco Ibáñez, polítics com Alfonso Guerra i Fernando Abril Martorell es van encarregar de desfer-li un somni nascut a la II República. Corria l’any 80.
“I com pot canviar aquesta Espanya immobilista? Amb la independència?” Roger fa dues preguntes d’un mateix còctel. “Fent un referèndum”, contesta De Toro. Fent-lo, Catalunya ja serà sobirana encara que guanyi el no perquè haurà fet trontollar les estructures de l’Estat. És el que se’n diu tenir la batalla perduda. “I el dubte: si guanyen, què passarà? Es convertirà en un problema europeu i farà canviar països com Alemanya”, afirma De Toro. Després, als poders fàctics i econòmics només els quedarà la solució de canviar la Constitució.
Sembla que Suso de Toro descriuria Espanya com un país mal fet. L’exemple que posa Roger és que qualsevol escriptor que vulgui guanyar un premi nacional ha d’escriure en castellà. “I el reben escriptors que no paguen -jo sí que ho faig- els seus impostos aquí”, afegeix. Potser, el que s’hauria de donar és la independència a Madrid perquè Espanya és Madrid i Madrid no canviarà. El poder de la cort i del vassallatge. “Haurien de reinventar-se i viuen molt còmodes acumulant el capital de grans empreses”.
Roger pregunta què serà d’Euskadi i Galícia sense els catalans. “Com a gallec, ni catalans ni bascos m’han de redimir”, respon de Toro. Una lliçó catalana altament gallega.