Un referèndum nacional
Cap disputa és bonica; són àcides o amargues. L’Estat, amb tots els seus mitjans i, al darrere, la majoria de l’opinió espanyola, està en disputa amb la Generalitat, que té al darrere una bona part de la societat catalana; a mesura que la disputa es va desenvolupant, es torna més agra.
El que demana la part catalana té força moral per a qualsevol demòcrata. Com a conseqüència, l’altra part necessita aconseguir que els que reclamen democràcia es degradin i perdin autoritat moral davant l’opinió pública espanyola i internacional. L’Estat, conduït pel govern i amb l’assentiment en diferents graus dels altres partits espanyols, pretén retratar els dirigents catalans com a egoistes, particularistes, fanàtics i mesquins.
Dit d’una altra manera, el govern espanyol té interès que a Catalunya hi aflori amargor, acidesa, agressivitat i histerisme: la seva posició s’alimenta i s’enforteix si els partidaris de votar perden els nervis i les formes, es mostren agressius i emanen negativitat. La lluita democràtica que va iniciar la societat catalana fa set anys és eminentment constructiva i positiva, i si no manté aquest caràcter, també en les formes, es desnaturalitza. Com pretenen els partidaris de l’statu quo.
Aquest govern, legítim representant del postfranquisme, actua amb astúcia i utilitza dues vies: la persecució judicial i policial i també l’ús pervers de les lleis amb il·legítimes invocacions a la democràcia per qualificar els seus rivals com a enemics de la democràcia. Per enfrontar-se a aquesta doble estratègia no n’hi ha prou amb el coratge personal i la fermesa en les conviccions; també cal conèixer la ideologia i la manera de pensar del postfranquisme i una astúcia semblant.
La societat catalana té només dues opcions: rendir-se i acceptar les condicions que imposi el vencedor o vèncer. Però ha de mantenir el focus d’atenció en el referèndum per decidir lliurement; l’objectiu de l’Estat és negar-lo, i per això els mitjans de comunicació del poder en diuen “referèndum independentista”.
Rajoy serà, amb Adolfo Suárez, un dels dos polítics més decisius d’aquest període que s’acaba i que es va iniciar a la Transició: l’un el va encetar i l’altre l’ha enterrat. Rajoy va aconseguir que tot l’Estat assumís explícitament la seva ideologia i, després d’apoderar-se del poder judicial, en va fer un instrument del poder executiu, del govern. Que el Tribunal Constitucional sigui avui ideològic i fàcticament del PP i que actuï com un poder executiu, saltant-se el legislatiu, demostra que el Regne d’Espanya ja no és una democràcia, és una altra cosa. I que la ideologia i els interessos d’estat són el que expressa el PP.
El poder judicial i el TC són avui la destral del botxí. El govern es manté en un costat contemplant com la justícia talla caps polítics i persegueix persones per les seves idees polítiques. A un estat en aquest procés de radicalització i degradació és al que s’enfronta la demanda de la societat catalana, i això sense comptar amb els instruments de poder econòmic i mediàtic fora i dins de Catalunya.
No sé si la societat catalana desapareixerà com a ens cívic o si sobreviurà com una societat sobirana i lliure, però crec que només ho aconseguirà si es manté en la posició inicial: el dret a votar el seu futur de la manera que pugui.
Costa d’acceptar la bona fe de qui, davant del referèndum, argumenta: “No és això, no és això”; és la mateixa hipòcrita al·legació d’aquells intel·lectuals espanyols al govern de la Segona República. El referèndum plantejat es fa en les úniques condicions possibles; d’això ja se n’ha encarregat el govern d’Espanya. Quina és l’alternativa a aquest referèndum? Únicament la rendició. D’això s’ha encarregat Rajoy, que no hi hagi mitges tintes. Si algú sap un nom diferent que “rendició i submissió” per anomenar el que significa no celebrar aquest referèndum, que ho digui.
Crec que l’únic camí perquè la ciutadania catalana sobrevisqui al setge de l’Estat és limitar-se a una cosa tan simple, neta i clara com poder votar. Votar en el referèndum és, en si mateix, un acte de sobirania nacional. A partir d’aquí, d’aquesta verificació de l’existència nacional de la societat catalana, és quan pot tenir lloc una negociació amb l’estat espanyol, inevitable d’una manera o d’una altra.
L’independentisme és l’única opció política que es va molestar a pensar un camí alternatiu a la submissió a un centralisme gairebé colonial, però la societat catalana necessita tenir més opcions davant un tràngol històric com aquest que afronta. L’opció no hauria de ser independentisme sí o no; l’opció és votar o no. Al costat de l’opció independentista hi hauria d’haver sobre la taula altres opcions perquè l’horitzó d’aquest referèndum tan dramàtic no sigui tan angoixant per a la societat. Si la societat catalana se sent angoixada davant el dilema, com pretén el govern espanyol amb totes les seves armes externes i internes, es retraurà. I això suposaria la destrucció de la voluntat cívica catalana, el principal capital d’aquest país. Catalunya estaria no només políticament sinó també moralment destruïda.
Cal un debat on hi hagi clarament opcions diferents perquè el referèndum sigui, com hauria de ser, nacional i no nacionalista. No un dilema entre el nacionalisme català i l’espanyol, sinó una deliberació i un acte fonamentalment polític més que ideològic.