No, Espanya no és una democràcia
A Espanya hi governa un partit condemnat per corrupció sistemàtica. Si s’accepta això, a partir d’aquí es pot acceptar qualsevol cosa, però això no passa en un sistema democràtic i evidencia que el sistema està corromput.
En aquest sistema polític i social corrupte es va iniciar, amb la finalitat d’atacar el Govern de llavors, un procés en si mateix antidemocràtic amb la recollida de signatures “contra els catalans” i el recurs al Constitucional contra l’Estatut. Aquesta estratègia de caràcter ideològic va fer mal i va causar frustració a la societat catalana, primer, i posteriorment li va negar tota alternativa, cosa que la va conduir on és avui. Des de l’Estat i els seus partits no se li va oferir cap opció, només l’independentisme català va oferir una alternativa a la societat.
Aquesta anomalia democràtica, que el govern de Rajoy continuï quan està provada la seva corrupció i que tingui el suport del PSOE per a la seva continuïtat i també en la seva política cap a Catalunya, només és possible perquè serveix els interessos dels poders de l’Estat. Es comprova amb l’actuació dels poders econòmics directament -el boicot a l’estructura financera catalana és una operació política coordinada, en tota regla- i mitjançant el control dels mitjans de comunicació espanyols, particularment les capçaleres i televisions madrilenyes. La unanimitat de les capçaleres en paper i de les cadenes televisives és pràcticament impossible si no respon a una consigna: “A la voluntat catalana, ni aigua”.
A aquest diktat antidemocràtic respon la sistemàtica perversió del llenguatge: “El desafiament separatista/independentista”; la qualificació de “referèndum il·legal” abans que ho declari el Tribunal Constitucional; l’argot policial per referir-se a delinqüents en expressions com “desmantellat el nucli dur del referèndum”, “confiscades les paperetes”... Tot a través de notícies i comentaristes en què s’exclou a qui pugui argumentar la posició de la Generalitat. El sistema de mitjans de comunicació espanyol no és democràtic, és una màquina totalitària que pretén alienar l’opinió pública espanyola. És just que hagi estat denunciat per institucions internacionals per la seva parcialitat.
En els mitjans de comunicació es realitza la vida social i política, depèn d’ells que hi hagi llibertat d’informació, opinió i expressió o que siguin ofegades, com és el cas. Però el que en últim terme garanteix les llibertats democràtiques és una justícia independent, i això tampoc existeix a Espanya. El caràcter democràtic de la justícia mai ha estat garantit. Sense una ruptura amb el règim anterior, fiscals i jutges franquistes van continuar i van ascendir, i l’Audiència Nacional va succeir el TOP; però, a més, Rajoy va fer una transformació profunda de la justícia. Ho posa de manifest que tant el ministre com el fiscal estiguin reprovats pel Parlament espanyol. Aquesta política va començar amb una reforma que encareix i impedeix a la ciutadania l’accés a la protecció de la justícia. Va continuar amb la llei mordassa, que impedeix l’exercici de la llibertat d’expressió. Va anul·lar completament la independència de la justícia amb la sistemàtica ocupació per elements afins al seu partit de totes les institucions, del Tribunal Suprem al Constitucional. Es podria dir que la nova llei del Tribunal Constitucional que va aprovar en solitari no només va liquidar l’autoritat moral d’aquest tribunal sinó que va suposar la liquidació en diferit de la mateixa Constitució.
L’ús partidista de la fiscalia sense cap vergonya al servei d’un partit tan autoritari i corrupte és el que explica l’empresonament de dos activistes catalans per la democràcia. Ho posa de manifest que abans del judici el ministre Catalá es reunís amb el fiscal Maza. La jutge els va empresonar, però va ser la fiscalia, a les ordres del govern central, qui va demanar presó per a ells i per a ni més ni menys que el responsable de la policia catalana que va dirigir l’operació d’aquest agost contra el terrorisme. La presó, les multes, pretendre il·legalitzar partits democràtics... és propi d’un govern totalitari. Quan aquesta política, realitzada per les institucions, és signada també per dos partits aliats, i quan el cap de l’Estat, que va ser designat pel règim franquista, avala aquesta política, estem parlant d’un règim que no és democràtic. No se’l pot anomenar feixista, però sí antidemocràtic i amb vocació de totalitarisme.
Aquest règim autoritari calcula la resistència cívica catalana en unes cinquanta o cent mil persones mobilitzades, i ignora la realitat de milions de catalans que estan defensant pacíficament la seva sobirania com a ciutadans i com a nació. Assistim al xoc entre aquesta estratègia d’estat i aquesta realitat social. La cort madrilenya creu que s’enfronta a uns partits independentistes i ignora que s’enfronta a un veritable moviment democràtic com no n’hi ha cap més a Europa ni al món. El seu pla és simple: no negociar, humiliar i destruir aquest moviment -el que ells anomenen “l’independentisme”-, que la societat catalana no tingui nervi. Un cop reduïda a unes províncies sense direcció i tutelades des de Madrid, se li concedirà un reconeixement i unes contrapartides econòmiques.
Com és possible que passi això dins de la Unió Europea? L’explicació és que la UE, és a dir, la Comissió i el BCE, ha redefinit el projecte europeu. La Constitució europea, amb la seva garantia de drets de la ciutadania, és paper mullat, i dins de la Unió s’accepta que hi hagi estats democràtics i d’altres que no ho són. El Regne d’Espanya, doncs, és un estat d’una naturalesa semblant a la d’alguns països de l’antic bloc soviètic. Les llibertats dins d’aquests estats no importen i la seva suposada sobirania només existeix mentre paguin el seu deute. És a dir, l’estat espanyol fa a la ciutadania catalana el que li fa perquè Merkel i Juncker l’hi permeten mentre els comptes de l’Estat es mantinguin en equilibri.