El 98 i Puigdemont

EscriptorL'ordre econòmic i social i el sistema polític espanyol constitueixen una democràcia fallida. Les transgressions al funcionament democràtic i les vulneracions de les seves pròpies lleis que ha comès l'Estat l'últim any són un conjunt d'abusos contra la població que només és possible cometre si prèviament les institucions i tota la vida social estan pervertides.

El sistema polític nascut de la Transició, amb les seves limitacions democràtiques des de l'origen, ha esdevingut un règim en què, sobre una societat sense cultura cívica, un nucli de poders radicat en la cort ha pres directament el comandament.

Per aconseguir-ho s'ha anul·lat la llibertat d'expressió a través del control directe dels mitjans de comunicació. Es pot dir sense exageració que, a la pràctica, els espanyols no tenen llibertat de premsa. Per si no fos prou, es va aprovar la 'llei mordassa' i s'utilitzen lleis "antiterroristes" per perseguir la llibertat d'expressió de la ciutadania, que se segueix perseguint a les xarxes socials. 'Llei mordassa' o 'llei samarreta groga', aquest Estat assimila tota dissidència a terrorisme.

Per garantir la legalitat d'un sistema polític autoritari s'han fos el poder executiu i el judicial. El govern espanyol va manipular perquè al capdavant de les institucions judicials hi hagués veritables agents polítics al seu servei. El poder judicial avui és un instrument de l'executiu i el mitjà pel qual executa les seves polítiques. El mateix procediment –treure independència i professionalitat– es va aplicar als cossos de policia. Tot això configura un país en què la ciutadania està amenaçada per l'estat i la vida democràtica es veu limitada al dret a vot quan l'executiu ho decideix. Un vot condicionat per la pressió d'aquests mitjans de comunicació, veritables armes del poder establert.

Ningú pot atribuir tot això a un únic partit, el PP, ja que governa en minoria amb el suport de Ciutadans i el PSOE, que per omissió o activament aproven mesures com el 155. Aquests tres partits, mentre Podem ofereix un perfil baix per no veure's exclòs del joc polític espanyol, expressen el nucli de poder econòmic, administratiu i mediàtic de la cort que controla aquest estat. Qualsevol desafiament a aquest poder s'enfronta a un corrent històric de fons, a un moment de l'existència del Regne d'Espanya en la història. Però el que veuen Europa i el món, i que la població espanyola tancada a la presó mediàtica no pot veure, és una crisi històrica semblant a la que es va viure per la pèrdua de Cuba i les Filipines, "el 98". No es tracta només d'una democràcia fallida, d'un sistema polític col·lapsat per la gana bulímica d'una oligarquia parasitària: el que es mostra és un projecte nacional fallit, un regne incapaç de regenerar-se i solucionar els seus problemes per ell mateix. Espanya segueix sense projecte nacional viable de manera democràtica.

L'enfrontament amb la justícia europea, l'orgull impostat i la ràbia de l'espanyolisme davant el que consideren incomprensió europea són patètics i ho resumeixen tot. Espanya torna a estar tancada en ella mateixa. En comptes del "Que inventin ells", ara és "Que practiquin la democràcia ells".

L'únic projecte que no seria particular, és a dir, que no seria castís, i que podria existir en democràcia, seria un projecte que expressés la diversitat nacional i el respecte als diferents interessos. Un estat federal o confederal permetria que la gran majoria de la població a Catalunya i a Euskadi i en altres territoris acceptés un estat compartit com a seu. Actualment no és veritat que Madrid sigui la capital de tots, ja que actua moguda únicament pels seus interessos. Un estat així no crec que pugui ser una monarquia, i molt menys una monarquia imposada per Franco.

El discurs de l'Estat diu que el particularisme català amenaça la igualtat i "la unidad de los españoles" ("la unidad" és un concepte polític obsessiu del nacionalisme espanyol). Més aviat el que passa és que Catalunya va percebre que el procés de fons de recentralització i concentració del poder avançava accelerat i va intentar defensar el seu autogovern. Va ser quan M. Rajoy va impugnar l'Estatut i va desencadenar tot aquest procés accelerat i més aferrissat que ha arribat fins aquí.

No és possible tornar a l'estat centralitzat amb autonomies administratives controlades des de Madrid. No és possible políticament perquè la població catalana ja no ho admet, encara que la major part de l'espanyola hi estaria encantada. Tampoc és possible jurídicament: l'Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Constitucional han anat establint tota una jurisprudència interpretant la Constitució i les seves lleis de tal manera que ja no hi té cabuda la democràcia. La sentència de l'Estatut va establir que és el Constitucional i no els Parlaments qui redacta finalment les lleis.

Un procés històric així té conseqüències socials, a Espanya i en la societat catalana. S'ha mogut la terra sota els nostres peus i el sòl que trepitjàvem fins fa uns anys ja no existeix. És lògic que intel·lectuals, artistes i tota mena de persones i empreses que van seguir els seus interessos i van crear la seva identitat sobre aquella època no vulguin que tot es mogui i cooperin amb el poder establert. És lògic que a Catalunya hi hagi nostàlgics del pujolisme, persones que enyoren aquell jardí bonsai enrarit i tolerat i els que l’enyoren perquè tenien el seu lloc contra Pujol. Però tot ha canviat i hi ha un dilema democràtic: amb la demanda democràtica catalana, o amb l'Estat del 155. No hi ha un dilema entre faccions ideològiques sinó un dilema nacional: Catalunya existeix com a tal o és ocupada i reduïda a quatre províncies.

Alemanya ha tornat i pressiona M. Rajoy i aquest Estat incapaç de solucionar els problemes que ell mateix crea. Catalunya es mereix la seva República, però pot ser que l'aconsegueixi o no. Però el límit mínim d'existència i de poder nacional és conservar el principi de sobirania: M. Rajoy, l'Estat, va prendre als catalans el seu Govern, però les urnes, tot i haver estat convocades de manera avantatjosa des de Madrid, van dir que la societat catalana volia reposar el seu Govern. Recuperar i exercir la sobirania té un nom i un cognom que Europa i el món ja coneixen: Carles Puigdemont.