Si volem ajudar, fem-ho bé
Afrofeminista, activista i membre del consell de SOS RacismeFa unes setmanes la 'influencer' catalana Dulceida (Aida Domènech) i la seva dona van retransmetre el seu viatge a Sud-àfrica per les xarxes socials promocionant unes beques per estudiar anglès. Una de les publicacions al seu Instagram era una foto de la seva dona banyant-se en una banyera. A la zona hi ha restricció d’aigua a causa de la sequera. Però ella era aliena a la situació. També va penjar un vídeo on apareixien uns nens negres pobres que portaven unes ulleres que els havia regalat i que portava com a text: “¡Una hora con ellos no ha sido suficiente! Feliz por haberlos hecho sonreír”, “Ahora tienen nuestras gafas de recuerdo, yo sus sonrisas y el tiempo con ellos”. I es va desfermar la polèmica que la va obligar a esborrar-lo.
Les fotos de Dulceida, i també les d’altres persones anònimes, posen la persona occidental al centre de la mirada perquè el que importa és la seva ajuda. Si ella hagués tingut en compte les persones mai hauria penjat aquelles publicacions. Hem de reflexionar sobre si el que estem fent és vestir de filantropia el que realment és egoisme, perquè l’objectiu és pal·liar la pròpia necessitat d’ajudar i fer fotos per recordar-se a un mateix i als altres –quan les penges a les xarxes socials– que ets una bona persona que se’n va a l’Àfrica a ajudar.
Molt sovint els missatges de les fotos són condescendents i estereotipen la imatge de l’Àfrica, on els receptors de l’ajuda no poden fer altra cosa que agrair-la. És una situació perversa que instrumentalitza les persones sota la premissa de la bona voluntat.
Però és Dulceida l'única? Malauradament, no.
Aquest fenomen no és nou, s’anomena 'síndrome del salvador blanc' i és la visió occidental i reduccionista del continent africà que perpetua estereotips racistes i colonialistes quan un occidental viatja per 'salvar' els pobres africans. Així doncs, es creen 'vacances solidàries' –pacs tancats per fer voluntariat de curta durada que creixen cada any–. Aquest tipus de voluntariat es coneix com a 'volunturisme' o 'turisme solidari'. La paraula 'turisme' en el concepte ja em fa esgarrifar –veient els problemes a Catalunya–. Per això, quan volem ajudar no tot s’hi val.
El 'volunturisme', molt lucratiu per a algunes ONG, serveix únicament als occidentals receptors del seu missatge. No importa res més. De veritat penses que en quinze dies o un mes canviaràs la vida d’aquells que vols ajudar? Després tu te’n tornaràs a casa i ells es quedaran allà. Poques ajudes de curta durada, llevat de les d’emergència, tenen un impacte real.
Siguem conscients dels negocis que hi ha al darrere. Per exemple, darrere de molts voluntariats als orfenats s’hi amaguen pràctiques il·legals amb infants perquè els orfenats estiguin plens i els occidentals desitjosos d’ajudar trobin el que han anat a buscar.
Si volem ajudar, fem-ho bé. ¿O potser l’únic que volem és sentir-nos bones persones i els altres són només un 'instrument' per assolir el nostre objectiu?