Estigmatitzant els 'menes'
Afrofeminista, activista i membre del consell de SOS RacismeAquests dies s’està parlant molt dels 'menes' (menors no acompanyats), sobretot arran de l’agressió sexual comesa fa uns dies a la parada de metro de Can Peixauet, i cal que siguem molt i molt clars per no caure en discursos racistes.
Com a feminista i com a activista antiracista, aquesta situació em dol profundament. Em dol que s’utilitzi una agressió sexual per criminalitzar la immigració i els 'menes' (i aquí el paper dels mitjans de comunicació és clau). Em fa ràbia que els mateixos que parlen d'“ideologia de gènere” per qualificar el feminisme, que banalitzen les reclamacions que fa el moviment, que ens anomenen “feminazis”, siguin els que ara volen utilitzar un fet tan greu per escampar la seva propaganda racista. Ens utilitzen a tots i a totes per equiparar la immigració amb la delinqüència. Un exemple d’això és el tuit que va fer Xavier García Albiol i que deia textualment: “Lo ocurrido en Sta. Coloma de Gramanet con la agresión sexual a una chica por parte de jóvenes magrebíes es consecuencia de la política de inmigración de este país consistente en dar todos los derechos y no exigir ninguna obligación”.
Ja n'hi ha prou de criminalitzar el col·lectiu dels 'menes' quan el que s’ha de fer és exigir a les administracions públiques mesures polítiques valentes per tal de solucionar la situació i garantir la protecció d’aquests joves, tal com marca la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides del 1989, d'obligat compliment des del 1990, quan Espanya la va ratificar.
Davant aquesta ofensiva, gens mancada d’intencionalitat, hem de posicionar-nos clarament contra les violències masclistes i contra els discursos racistes i xenòfobs, que no fan més que avalar la violència institucional que segueixen patint moltes persones a casa nostra, com és el cas dels 'menes'. Si deixem que cali el missatge esmentat, estarem avalant l’estigmatització que ja pateix el col·lectiu i deixarem de veure les mancances estructurals que té el sistema institucional de protecció –a Catalunya és la DGAIA la que s’encarrega de la protecció de les persones menors d’edat–, que provoca una greu vulneració de drets humans i aboca aquests joves a una situació de desemparament i de gran vulnerabilitat.
En aquest sentit hem de ser molt crítics amb l’administració, que coneix aquestes realitats des de fa temps i s’ha instal·lat en la còmoda postura de negar l’evidència, en molts casos, o d’atribuir tota la culpa dels errors a la saturació del sistema. No s'hi val a amagar-se darrere d’excuses com “La situació ens ha desbordat” o “No esperàvem l’arribada de tants menors”, perquè el que està en joc és la seva vida i la seva dignitat.
Fa temps que els professionals d’entitats del tercer sector alerten de la terrible situació en què viuen o, més ben dit, sobreviuen aquests joves. De les condicions en què sovint es troben, alguns vivint al carrer, d'altres dormint en comissaries... Hi ha hagut una manca de planificació vergonyosa. Fins ara les mesures proposades s’han basat en una improvisació sistemàtica que ha comportat les queixes, reiterades però sense èxit, dels professionals que es dediquen a la protecció i l'educació d’aquests joves.
Em dol que malgrat conèixer la situació no s’hagi tractat com una prioritat. Tot i així, continuarem denunciant la ineficàcia de les administracions i recordant-los que tenen l'obligació de vetllar per la protecció de totes les persones.
Com a societat no ens podem permetre que els nostres menors estiguin vivint en aquesta situació. No s'hi val a posar-nos la medalla de “Welcome refugees” o “Casa nostra, casa vostra” i després mirar cap a una altra banda. No podem permetre que s’utilitzin les agressions sexuals de manera clarament racista, xenòfoba i discriminatòria. Hem de condemnar qualsevol atac masclista vingui d’on vingui, però alhora hem de condemnar qualsevol criminalització o intent de criminalització racista, defensar els drets humans i estar alerta davant els discursos d’odi.