Supremacismes
Les societats s’estructuren sovint a partir dels supremacismes. I el racisme és un dels més instal·lats en una espècie acostumada a buscar protecció en la lògica del nosaltres i els altres, que al capdavall és el suport d’una de les formes de supremacisme més legitimades: el nacionalisme. Aquests dies, amb el brot racista al partit de futbol entre el València i el Reial Madrid, esdevingut espectacle global, alguns han corregut a negar que Espanya fos racista. El que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Desgraciadament és un mal universal. Però dir que aquest país, parlem de Catalunya o parlem d’Espanya, no és racista em sembla tan absurd com dir que no és masclista. Negar les evidències no resol els problemes, al contrari, contribueix a fer-los crònics.
Mentre les dones han aconseguit posar en evidència el masclisme, situar la discriminació al centre de l’escena pública i anar incorporant a la legalitat mecanismes efectius d’igualtat i reconeixement, el racisme no té la visibilitat necessària perquè s’imposi la seva gravetat i provoqui un rebuig general. Deia la senegalesa Bamba Ndir: “Si les dones espanyoles tenen un sostre de vidre, nosaltres tenim una torre”. El seu reconeixement és molt més lent perquè xoquen amb una doble dificultat per sortir de la marginalitat. I el racisme sovint incorpora una altra forma de discriminació: l’aporofòbia, el menyspreu als pobres.
Negar l’existència del racisme és miserable. N’hi ha prou amb veure quantes vegades sentim la paraula moro o negre a la vida quotidiana, o les dificultats que tenen els que venen de fora per trobar feina i ubicació, especialment si procedeixen de terres africanes (on Espanya fou campiona en matèria d’esclavatge). És lamentable en si, però també pel que representa que una societat molt composta es negui a si mateixa a l’assumir la ficció supremacista d’un país blanc i pur.
El racisme és manifest en la dinàmica del dia a dia: quan es discrimina per raó d’origen a la feina, a les institucions o a l’assistència mèdica, quan se’ls fa la vida impossible per normalitzar la seva situació legal, quan se’ls assenyala davant de qualsevol incidència o conflicte. Però el camí no és la sobreactuació. Fer-ne un espectacle acaba sent una frivolitat: garantia que el soroll decreixi a la mateixa velocitat que ha crescut fins que torni a tocar-li el rebre a una figura popular. Hi ha dues coses pitjors que el racisme: negar-lo i frivolitzar-lo, les dues coartades del racista.