El supremacisme lingüístic castellà
Aquesta setmana Antonio Baños va voler declarar en català davant la jutge i, quan ella l’hi va impedir, va argüir que per a ell el castellà és una llengua estrangera. El seu amic i antropòleg Manuel Delgado va polemitzar-hi a Twitter: és una llengua de molts catalans. El castellà sens dubte no és una llengua estrangera a Catalunya, on més de la meitat de la població la té com a materna i d’ús habitual, i on està reconeguda oficialment a l’Estatut, al costat del català. La seva massiva implantació respon a una imposició històrica coneguda i documentada, però la realitat és aquesta, i els parlants d’avui no en tenen la culpa. D’altra banda, l’idioma castellà és portador d’un fabulós bagatge cultural al qual ningú amb dos dits de front vol renunciar. Per descomptat, en Baños tampoc.
Però si resulta obvi que el castellà no és una llengua estrangera a Catalunya (com ho són el francès o l’ucraïnès, per dir-ho fàcil), en canvi a Espanya sí que sembla que el català sigui considerat una llengua estrangera, rara, incòmoda. I no només això: genera acusades actituds d’intolerància. Això és el que li va passar a Baños al jutjat. O el que passa als representants electes quan no s’hi poden expressar al Congrés o el Senat. Així com Catalunya ha fet seva la pluralitat lingüística, Espanya s’hi resisteix amb ungles i dents des de fa segles. La Constitució de 1978 entronitza el castellà com la llengua comuna, i després posa en un sac totes les altres, sense ni tan sols donar-los nom. El missatge subliminar és que són de segona. I així se les tracta. Hi ha un evident deix supremacista en aquesta diferenciació. Fa un setmana, convocats per Plataforma per la Llengua, els estudiosos Christiane Stallaert i Juan Carlos Moreno Cabrera van aprofundir en aquest endèmic complex de superioritat que clava les arrels molt enrere, i Ferran Suay i Francesc Bernat en van analitzar les conseqüències.
El patriotisme constitucional, popularitzat pel filòsof Jürgen Habermas als anys 80, inicialment va ser concebut per dotar de contingut democràtic la identitat alemanya després del nazisme. Es basa en la idea d’una societat civil postnacional, de ciutadans participatius. Entronca amb la tradició del republicanisme a partir d’uns valors comuns. Fuig de les visions històriques o ètniques. A Espanya el nacionalisme espanyol s’ha convertit en constitucionalista, disfressat amb robes habermasianes però mantenint en fons i forma els seus pilars de sempre: una llengua, una nació. I s’ha acabat el debat.
La concepció nacional de molts estats fa que s’identifiquin amb una llengua i una cultura, amb bones dosis de mitificació. Hi ha excepcions, com Suïssa, i casos de convivència conflictiva com el belga. A Espanya no hi ha pròpiament convivència de llengües, sinó suspicàcia i negació: la pluralitat idiomàtica espanta perquè nega la idea secular d’una comunitat homogènia. A Catalunya sí que hi ha convivència de llengües, un fet que no treu que el català pateixi un greu procés de reculada. Si se’l vol salvar, cal fer-ne discriminació positiva i alhora és imprescindible que una majoria el senti com a patrimoni propi i tothom el respecti.
Babel, més que una condemna, l’hauríem de veure com a fruit de la condició i l’evolució humanes. Una benedicció, com deia Steiner. Cada cop més, tot i la pèrdua de diversitat, la majoria de territoris són plurilingües. La globalització, d’una banda homogeneïtza i de l’altra esperona les singularitats. Les literatures es classifiquen per llengües, i les cultures en part també, però no necessàriament ni sempre. Dit això, la realitat dels parlants d’un espai geogràfic sovint no es correspon amb aquestes categories estanques. Els parlants i les llengües són lliures, flueixen. Tot i la globalització i l’àgora digital, Babel al final sempre guanya. Però a Espanya hi ha qui s’entesta a posar barreres al camp.
