El Tribunal Suprem s'ha pronunciat sobre l'indult als presos del Procés i no hi ha hagut sorpreses. Aquest òrgan judicial ens té acostumats a una bel·ligerància contra els independentistes catalans que excedeix el que és jurídic i es manifesta fins i tot en interpretacions creatives de la llei quan no és prou dura per castigar-los. Així que absolutament ningú esperava un informe favorable en aquest tema. Tot i això, el text de la resolució no deixa de ser sorprenent.
La llei de l'indult estableix que abans de concedir-lo el govern central ha de demanar un informe del tribunal sentenciador. En l'informe cal consignar circumstàncies objectives com la relació d'agreujants, la part de condemna ja complerta, la conducta dels reus després de rebre la seva pena i les "proves o indicis del seu penediment que s'haguessin observat". La idea de l'informe és proporcionar al govern dades que li permetin entendre millor el cas, partint del fet que la decisió de concedir-lo o no és –i només pot ser– absolutament lliure. Al capdavall l'indult, com a exercici del dret de gràcia, suposa una excepció en l'aplicació de les normes penals repressives que només respon a criteris d'oportunitat. És una decisió política que només poden prendre els que tenen per a aquests efectes el mandat democràtic de la ciutadania.
Malgrat tot, en aquesta ocasió el Tribunal Suprem no es limita a informar sobre el que li exigeix la llei. Dedica una gran part del seu escrit a ratificar que la seva sentència (que en cap moment està en discussió) va ser justa i proporcionada. A partir d'aquí assenyala que no li consten indicis de penediment dels líders independentistes. Referent a això, l'alt tribunal creu que les declaracions de Jordi Cuixart en què deia que la mobilització social pacífica i democràtica és la manera de canviar les lleis injustes justifiquen que no se'ls doni l'indult, ja que anteposen la seva consciència a les lleis.
A propòsit d'això, el Suprem es llança a una sèrie de consideracions pròpies d'un discurs polític, improcedents en un text judicial. Parla de les lleis de transitorietat i destaca que no eren democràtiques, ja que atribuïen la sobirania al poble català. Igualment, per al Tribunal, no és democràtic mobilitzar la ciutadania com a forma de pressió a favor d'aquesta llei. Així que conclou que quan els autors d'una mobilització que cerca subvertir l'ordre existent i imposar la seva consciència a la resta de ciutadans es presenten com a presos polítics, no està justificat concedir-los un indult.
Evidentment, això suposa un excés que desborda les atribucions del poder judicial: no li correspon al Tribunal Suprem decidir si una mobilització és democràtica o no. Els tribunals penals no han de fer valoracions polítiques de les conductes que jutgen. La seva funció és, exclusivament, comprovar si constitueixen delicte o no. No obstant això, el que es diu en aquest informe no és innocent, ni fruit d'un error.
Quan es va llançar el procés independentista, el govern de M. Rajoy va decidir estalviar-se disgustos polítics i deixar la resposta en mans dels jutges. Situava així l'independentisme en el terreny de la il·legalitat i el privava de qualsevol capacitat de negociació. Per això va caldre dictar resolucions que, de la mateixa manera que van prohibir fins i tot parlar sobre la independència al Parlament català, van fer entrar en presó provisional persones que no reunien els requisits legals perquè això passés. El Tribunal Suprem va forçar la interpretació de la llei per poder jutjar en primera i única instància els líders catalans. Finalment, reinterpretant de manera nova el Codi Penal, va considerar sedició el fet de manifestar-se pacíficament contra una decisió judicial i els va condemnar a penes desorbitades de presó.
Quan va haver de pronunciar-se sobre la concessió del tercer grau penitenciari a aquests presos, el Suprem va tornar a dictar una resolució sorprenent en què deixava anar que no permetria cap benefici fins que passés prou temps perquè la pena imposada fos efectiva. Ara el Tribunal Suprem no està disposat a cedir el lideratge de la defensa d'Espanya enfront de l'independentisme català i sembla disposat a impedir qualsevol indult.
L'informe emès no és vinculant per concedir un indult parcial, però sí que impedeix l'indult total. La llei diu que si el tribunal no aprecia raons de justícia, equitat o utilitat pública, el govern no pot donar un indult total.
L'indult parcial pot adoptar moltes formes: es pot reduir el temps de condemna; es pot eliminar només la pena d'inhabilitació o només la de presó; es poden imposar condicions, etc. És una decisió exclusiva del govern que no està sotmesa a límits materials: la llei no defineix quines raons justifiquen un indult parcial ni indica com ha de ser el seu objectiu. No obstant això, per a qui sàpiga llegir-lo, l'informe del Tribunal Suprem inclou amenaces serioses contra la possibilitat que el govern actuï així.
L'acte pel qual es concedeix un indult parcial pot ser recorregut davant el mateix Tribunal Suprem. Aquest, en principi, només pot exercir un control formal. Bàsicament, vigilar que s'han complert tots els requisits legals i que la decisió apareix prou motivada. No obstant això, en l'escrit que s'acaba de publicar el Tribunal Suprem deixa caure una cosa que és falsa però molt indicativa. A la pàgina 18 diu que "l'indult" només es pot atorgar per raons de "justícia, equitat o utilitat pública", quan això només és cert per a l'indult total, però no per al parcial. I ho diu per obrir una porta que aquests dies està sent molt reclamada en mitjans judicials conservadors: la possibilitat que el Suprem controli si en aquest cas l'indult concedit busca o no una d'aquestes raons.
Si ho fes seria un escàndol. La invasió més greu de les competències del poder executiu en tota la democràcia espanyola. Els jutges es quedarien amb la competència de decidir si és just o útil políticament alliberar algú de complir una sentència judicial. Sona desgavellat i antidemocràtic. Però, llegint aquest informe, és dubtós que el nostre Tribunal Suprem tingui una idea tan sols aproximada de quins són els seus límits constitucionals. O fins i tot de tenir-los.
Joaquín Urías és exlletrat del Tribunal Constitucional
