El suplici d'Ucraïna canviarà Europa per sempre

Per què sempre cometem el mateix error? Oh, és una simple trifulga als Balcans, diem, i aleshores un assassinat a Sarajevo fa esclatar la Primera Guerra Mundial. Oh, l'amenaça d'Adolf Hitler a Txecoslovàquia és “una renyina en un país llunyà, entre persones de qui no sabem res”, i aleshores ens trobem amb la Segona Guerra Mundial. Oh, la violació de Ióssif Stalin d'una distant Polònia després de 1945 no és cosa nostra, i ben aviat tenim la Guerra Freda. Ara ho hem tornat a fer, ens hem despertat massa tard amb tot el que va suposar la presa de Crimea per part de Vladímir Putin el 2014. I així, el dijous 24 de febrer de 2022, una data que anirà directa als llibres d'història, som aquí, resistint, vestits únicament amb els retalls de les nostres il·lusions perdudes.

En moments com aquests necessitem coratge i resolució, però també saviesa. Això també implica la cura en l'ús de les paraules. No és la Tercera Guerra Mundial. Ja és, tanmateix, alguna cosa més seriosa que la invasió soviètica d'Hongria de 1956 i la de Txecoslovàquia de 1968. Les cinc guerres a l'antiga Iugoslàvia a la dècada de 1990 van ser terribles, però els perills més grans a nivell internacional que se'n van derivar no eren d'aquesta escala. Hi va haver resistents valents a Budapest el 1956, però a Ucraïna avui tenim un estat completament independent i sobirà amb un gran exèrcit i un poble que es declara decidit a resistir. Si no resisteixen, a escala, es tractarà d'una ocupació. Si ho fan, podria ser la guerra més gran a Europa des de 1945.

En contra seva es desplega la força aclaparadora d'una de les potències militars més fortes del món, amb unes forces convencionals ben entrenades i equipades, i unes 6.000 armes nuclears. Rússia és ara l'estat pària més gran del món. Està comandat per un president que, si hem de jutjar per les diatribes histèriques d'aquesta setmana, ha sortit del terreny del càlcul racional, com tard o d'hora solen fer els dictadors aïllats. Per ser clars: quan, en la seva declaració de guerra de dijous al matí, va amenaçar tothom “que intenti interposar-se en el nostre camí” amb “conseqüències que no heu trobat mai en la vostra història”, ens estava amenaçant amb una guerra nuclear.

Ja tindrem temps de reflexionar sobre tots els nostres errors del passat. Si, a partir de 2014, ens haguéssim pres seriosament ajudar a construir la capacitat d'Ucraïna per defensar-se, haguéssim reduït la dependència energètica europea de Rússia, purgat els llacs d'aigües residuals de diner brut rus esbandits a Londongrad i imposat més sancions al règim de Putin, potser estaríem en més bon lloc. Però hem de començar per on som ara. 

En la boira primerenca d'una guerra que acaba de començar, veig quatre coses que nosaltres a Europa i a la resta d'Occident hem de fer. Primer, hem d'assegurar la defensa de cada centímetre del territori de l'OTAN, especialment a les fronteres orientals amb Rússia, Bielorússia i Ucraïna, contra tota mena de possibles atacs, inclosos els ciberatacs i els híbrids. Durant 70 anys, la seguretat dels països d'Europa Occidental, la Gran Bretanya inclosa, ha depès en última instància de la credibilitat de la promesa de l'“un per tots i tots per un” de l'article 5 del tractat de l'OTAN. Tant si ens agrada com si no, la seguretat de llarga durada de Londres està indissolublement entrellaçada amb la de la ciutat estoniana de Narva, la de Berlín amb la de Bialystok, a Polònia, la de Roma amb la de Cluj-Napoca, a Romania.

En segon lloc, hem d'oferir tot el suport possible als ucraïnesos, sense superar el llindar que portaria Occident a una guerra directa amb Rússia. Els ucraïnesos que decideixin quedar-se i resistir estaran lluitant, amb mitjans militars però també civils, per defensar la llibertat del seu país, amb tot el dret i la consciència possibles per fer-ho, així com faríem nosaltres amb els nostres països. Inevitablement, l'abast limitat de la nostra resposta portarà molts a la decepció més amarga. Els e-mails dels amics ucraïnesos parlen, per exemple, d'Occident imposant una zona lliure d'avions, negant l'espai aeri ucraïnès als avions russos. L'OTAN no ho farà, això. Com els txecs el 1938, com els polonesos el 1945, com els hongaresos el 1956, els ucraïnesos diran: “Vosaltres, els nostres companys europeus, ens heu abandonat”.

Però encara hi ha coses que podem fer. No només podem continuar proveint armes, comunicacions i altre equipament als que estan totalment i de manera legítima resistint una força armada amb la força armada. Podem ajudar els que utilitzaran les tècniques ben provades de resistència civil contra una ocupació russa i qualsevol intent d'imposar un govern titella. També hem d'estar preparats per assistir tots els ucraïnesos que fugiran cap a l'oest.

En tercer lloc, les sancions que imposem a Rússia haurien d'anar més enllà del que ja s'ha preparat. A més de mesures econòmiques integrals, hi haurà d'haver expulsions de russos connectats d'alguna manera amb el règim de Putin. Putin, amb el seu fons de reserva de més de 6.000 milions de dòlars, i la seva mà a l'aixeta del gas europeu, s'ha preparat per això, de manera que les sancions trigaran a tenir un efecte total.

Finalment, hauran de ser els mateixos russos els que es girin i diguin: “Prou. No en el nostre nom”. Molts d'ells, inclòs el premi Nobel Dmitri Muràtov, ja han expressat el seu horror davant d'aquesta guerra. Llegiu l'emocionant relat de l'activista ucraïnesa Natàlia Gumenyuk d'una periodista russa plorant al telèfon amb ella mentre els tancs russos intervenien. Aquest horror no farà més que créixer quan els cadàvers de joves russos tornin en bosses de plàstic, i a mesura que l'impacte econòmic i en la reputació es faci evident a Rússia. Els russos seran les primeres i les últimes víctimes de Vladímir Putin. 

Tot això em porta a un punt final, però vital: hem d'estar preparats per a una llarga lluita. Caldran anys, probablement dècades, perquè es desenvolupin totes les conseqüències d'aquest 24 de febrer de 2022. En el curt termini, les perspectives per a Ucraïna són desesperadament desoladores. Però ara penso en el títol meravellós d'un llibre sobre la revolució hongaresa de 1956: Victòria d'una derrota. Gairebé tothom a Occident s'ha despertat ara amb el fet que Ucraïna és un país europeu que està sent atacat i desmembrat per un dictador. Kíev avui és una ciutat plena de periodistes de tot el món. Aquesta experiència marcarà per sempre la seva opinió sobre Ucraïna. Havíem oblidat, en els anys de les nostres il·lusions post Guerra Freda, que és així com les nacions s'escriuen en el mapa mental d'Europa. Amb sang, suor i llàgrimes.