Superrealisme (1927)
Peces històriques
De l’article de Lluís Montanyà (Barcelona, 1903 - Ginebra, 1985) a L’Amic de les Arts (I-1927). Avui fa cent anys de la publicació del Manifeste du Surréalisme, escrit pel poeta André Breton (Tinchebray, 1896 - París, 1966). A la Catalunya de l’època empraven el mot superrealisme (amb el prefix super: “per damunt de”, “més enllà de” o “més que”) per anomenar aquell moviment amb el mateix significat que el del terme francès surrealisme. Imatge de la portada dissenyada pel pintor Robert Delaunay (París, 1885 - Montpeller, 1941).
Benjamin Crémieux ha definit justament els joves escriptors francesos de la postguerra com uns inadaptats metafísics. La principal característica de la darrera generació literària dels pobles ex bel·ligerants és la desorientació. Al difícil problema que es plantejava a les joventuts intel·lectuals de fa un segle, d’escollir entre tradició o renovació, un altre s’afegeix, més complex encara: la recerca i l’establiment de valors fonamentals. El poeta simbolista Rimbaud ha estat, per a la gran majoria del novells literats, una esplèndida revelació. [...] Hi han trobat una coincidència esbalaïdora amb llur propi estat d’esperit; els ha suggerit i concretat una munió d’idees disperses que no encertaven a expressar. [...] La nostra adhesió més entusiasta acompanya aquestes idees, que es completen i s’identifiquen. Acceptem sense discussió que l’aparent desordre de l’esperit és sagrat i que no pot ésser, per a ell mateix, incoherent. Però –i ací ve la nostra principal objecció contra el superrealisme– ¿i per als altres? André Breton i els seus amics sostenen que tampoc. Nosaltres creiem, no obstant, que la incoherència objectiva del desordre espiritual és un fet evident. Ja molt abans que els superrealistes, els expressionistes alemanys, amb els quals alguns dadaistes –entre ells, Tzara– col·laboraven, havien pretès l’objectivació del subjecte. [...] Una gran part de la literatura superrealista guanyaria molt restant inèdita. El títol del pròxim llibre de Louis Aragon, Ma vie ne vous regarde pas, podria ser tot un programa. [...] He llegit un llibre d’assaigs, Le paysan de Paris, de Louis Aragon, l’amic de Breton i de Marcel Noll, capdavanters del superrealisme. El seu llibre és una barreja confusa de coses excel·lents i de coses detestables. L’inacabable monòleg interior esdevé, a l’últim, intolerable. Es fa impossible, a estones, de seguir-lo en les seves divagacions, encavallades les unes damunt les altres, d’una guisa completament arbitrària. Tot amb això, però, ¡quantes remarques profundes, quantes espurnes vivíssimes d’intel·ligència! Les imatges es succeeixen enlluernadores; hom arriba a perdre absolutament la noció de la realitat. L’assaig més copiós, El Passatge de l’Òpera, és una mena de reportatge fotogènic, notabilíssim, a la manera realista, d’aquest carrer, desaparegut amb l’obertura del Boulevard Haussmann; una evocació magníficament suggeridora i ultrasensible. A notar la definició que Aragon fa del superrealisme: “El vici anomenat superrealisme consisteix en l’ús immoderat i apassionat del narcòtic imatge, o, millor dit, de la provocació sense control de la imatge per ella mateixa i per tot el que comporta, en el terreny de la representació, de pertorbacions imprevisibles i de metamorfosis; perquè cada imatge obliga cada vegada a revisar tot l’Univers. I cada home pot trobar una imatge que destrueixi tot l’Univers.”
