Supermercats fantasma

Dedicar-se a la paròdia, al gag humorístic inspirat en fets reals, em sembla, avui en dia, un ofici extremadament desafiant. La reflexió no és ben bé nova: fa molt de temps que, per exemple, vaig començar a patir pels guionistes de programes com Polònia, permanentment obligats a retratar d’una manera burleta una actualitat que ja té massa elements intrínsecament esperpèntics per deixar gaire marge per a la comèdia. Aquell tòpic desgastat que afirma que la realitat sempre supera la ficció és prou genèric per poder matisar-lo; considerar que la realitat s’ha convertit en una caricatura d’ella mateixa, en canvi, és una idea ben desconhortant.

Groucho Marx deia que, partint del no-res i únicament amb el seu esforç, la humanitat ha assolit les cotes més altes de misèria. Groucho, misogínies a banda, segurament hauria triomfat en temps de Twitter, perquè les frases que se li atribueixen tenen molts dels ingredients que es requereixen per acumular milers de seguidors a la xarxa de l’ocellet: humor i intel·ligència, és a dir, ironia, que amb una dosi afegida de cinisme ens permet obtenir sarcasme, més un afegit gens menyspreable de vanitat, és a dir, el mínim comú denominador de la comunitat tuitaire. Sigui com sigui, la frase de Marx solia tenir una validesa esporàdica, puntual, que, d’un temps ençà, diria que ha augmentat de freqüència. 

Com deia al principi, penso que mai no pot ser un bon símptoma, això d’engegar el televisor i, durant uns segons, no tenir clar si allò que s’està emetent és un programa d’humor o el Telenotícies, però fa només uns dies que em va passar justament això. Concretament, en veure l’espai que l’informatiu de TV3 va dedicar als supermercats fantasma –durant el qual es va incidir en la metodologia que se seguia en un d’aquests negocis–, reconec que em va explotar el cap: no debades, aquell clip era tan absurd i grotesc, tan i tan lamentable, que hauria estat brillant com a sàtira; en canvi, la certesa que es tractava d’un episodi real va emfasitzar la convicció que, quan ens hi posem, i com deia Groucho, l’estupidesa de la nostra espècie sembla que no tingui sostre. 

No sabria dir quin punt de la notícia era més inversemblant, però, des d’una perspectiva estrictament narrativa, se li ha de reconèixer una habilitat inqüestionable per crear un in crescendo que començava amb el muntatge de les escenes en què una pobra treballadora corria, atabaladíssima, pels passadissos del supermercat i que, finalment, culminava amb unes declaracions de la directora general de la cadena que pretenien suavitzar la humiliació flagrant a què se sotmeten els treballadors de l’establiment –obligats, en un cas, a fer tota una compra en dos minuts i, en l’altre, a entregar-la al lloc corresponent en vuit minuts com a màxim– tot argumentant que, ben mirat, aquesta feina no hauria de ser estressant si es fa un treball interior que permeti substituir el concepte d’estrès pel d’adrenalina positiva. 

Si no fos perquè tot plegat fa pena, hauria estat gairebé entranyable contemplar el rostre calmat, serè, impassible, d’aquella directora general. Ni tan sols la mascareta aconseguia amagar el somriure tranquil d’una persona que, de manera conscient o inconscient, es deu haver tornat tan alarmantment cínica que, ras i curt, ja no s’adona de la perversitat del seu cinisme: la rialla maliciosa dels dolents de pel·lícules infantils no té en compte una premissa, al capdavall, i és que, massa sovint, els qui fan coses dolentes han construït un argumentari tan potent al voltant de les seves accions que, al final, la mirada càndida i el somriure innocent no són gens impostats i ells no s’hi senten gens, de cínics.

Encara vaig tenir temps de demanar-me quina mena de persona voldria contribuir a la proliferació d’aquestes iniciatives i quines raons enumeraria internament per considerar que aquest despropòsit és necessari i justificat. Fins i tot em va fer gràcia imaginar-me l’usuari d’aquests serveis: entusiasmat amb la idea de rebre en deu minuts la compra a casa, el visualitzava expectant, assegut en una cadira de la sala, sense fer res de res a banda de mirar el mòbil per comprovar, entre la fascinació i la fiscalització, si en efecte eren deu, els minuts que trigaven a dur-li la compra; m’imaginava que romania així fins que sentia el timbre i que aleshores, alleujat, recollia la compra mentre sospitava que acabava de perdre deu minuts assegut a la cadira i mirant el mòbil i que, ara que hi pensava, encara no havia decidit què faria amb els minuts que s’havia estalviat en decidir que, aquell dia, no hi aniria ell, a fer la compra.