Ni superioritat ni relativisme moral

El debat i l’acció política, més que no pas cenyir-se a la seva dimensió racional, als fets i a l’avaluació objectiva de les decisions que pren -com seria d’esperar-, cada vegada més deriva cap a les seves dimensions emocionals. Els actors polítics volen respondre a “allò que importa a la gent”, és a dir, satisfer les nostres dèries subjectives més que no pas atendre a “allò que necessita la gent”. I la ideologia política, en el sentit fort, es va dissolent ofegada per un aclaparador sermoneig moralitzador. L’acció política, sovint, sembla pròpia d’unes Germanetes de la Caritat, això sí, antisistema. I els lideratges es converteixen en les direccions espirituals que ara anomenem coaching.

ENMIG d’aquesta escalada retòrica que parla més de felicitat que de benestar, més de protegir els vulnerables que de crear riquesa, més d’entrenar emocions que de transmetre sabers, més de garantir els drets individuals que de fer complir els deures i interessos col·lectius, el to moralitzador s’imposa amb uns aires de superioritat que es poden arribar a fer irrespirables. Ara és més habitual trobar-lo en una esquerra empoderada i políticament hipercorrecta, tal com abans havia estat patrimoni d’una dreta conservadora i ultrabenpensant. Però, al capdavall, es tracta d’un mateix moralisme que es creu amb el dret d’obligar tothom.

TANMATEIX, cal anar alerta que de la crítica legítima als excessos de la superioritat -si no supremacisme- moral amb què es presenten determinats discursos polítics no es vagi a parar a un relativisme moral que negui la possibilitat de defensar la bondat de les pròpies idees i pràctiques. La superioritat moral és particularment nociva quan es converteix en desconsideració cap a les posicions discordants, i sobretot si pretén imposar-se autoritàriament. Per entendre’ns: els pares tenen el dret i la responsabilitat de defensar i transmetre la seva manera d’entendre el món als seus fills, de la mateixa manera que després han de respectar l’evolució pròpia dels fills a mesura que es fan grans. Convicció i respecte no haurien de ser contradictoris.

VULL DIR que hom té tot el dret a considerar que una determinada concepció de la vida i la seva traducció en unes pràctiques socials, en una moral, no tan sols són legítimes, sinó que són millors que altres d’alternatives. Dic millors, però no superiors. Perquè si dic que les meves pràctiques són millors, he de poder defensar en quin sentit ho són, per quines raons les seves conseqüències per a la vida social són preferibles a altres estils de vida. En canvi, si les considero superiors això m’estalvia de justificar el seu valor i llavors és gairebé impossible no caure en la temptació autoritària.

AIXÍ DONCS, de l’anàlisi precedent crec que se’n poden treure tres conclusions. En primer lloc, seria d’agrair que el debat polític i social posés en un lloc preferent els fets i la correcta avaluació de les conseqüències de les seves decisions, abans de dedicar-se a moralitzar. Ja se sap que l’infern està empedrat de bones intencions... En segon lloc, s’hauria de contenir l’actual moralisme polític emocionalment sobreactuat. Cal una moral menys arrogant i més reflexiva, sotmesa a una ètica ben fonamentada i capaç de ser posada a discussió. No n’hi ha prou d’apel·lar a les desigualtats, als desvalguts, a les víctimes de tota mena d’injustícies per justificar qualsevol acció política pretesament reparadora. Aquest és un recurs fàcil. Cal que la manera d’atendre les necessitats sigui èticament digna i alhora socialment eficaç.

FINALMENT, és fonamental que els poders públics no traspassin els límits d’on acaba la seva legitimitat per imposar estils de vida. Els governs no hi són per fer-nos feliços segons la seva ideologia i a cop de decret. És cert que les fronteres no sempre són clares, però per això cal ser curosos i exigents per impedir les intromissions que ara mateix ja vulneren la llibertat personal.