21/8: Superioritat moral

Podríem definir la superioritat moral com aquella convicció que fa que una mateixa cosa ens sembli legítima, oportuna i necessària quan la fem nosaltres i abominable quan la fan els altres. I encara més quan ens la fan a nosaltres. Sigui xiular a un polític, censurar un cartell o suspendre una obra teatral. La superioritat moral requereix dos supòsits. Primer, que el que importa no són els fets sinó les intencions. I segon, que nosaltres tenim el monopoli de les bones intencions, de la raó i del bé comú, mentre que els altres són sospitosos d’intencions egoistes i malèfiques. El virus de creure’t moralment superior pot afectar tot l’espectre polític, tot i que tendeix a concentrar-se en els espais més dogmàtics. Proclamar implícitament o explícitament la pròpia superioritat moral sol ser ridícul, i de vegades pot arribar a ser perillós. En qualsevol cas, entra en contradicció amb l’essència de la democràcia, que es fonamenta en el fet que ningú no té el monopoli de la raó i de la bondat, que posicions antagòniques poden ser totes legítimes, i que cal un sistema de decisió i un marc de llibertats que adopti el criteri de la majoria i respecti el de la minoria. Que és el contrari del que fan els qui se senten moralment superiors.