Superilles: quina alternativa hi ha?
La discussió sobre la conveniència o inconveniència d’implantar les superilles projectades per a l’Eixample barceloní fa ja tota la impressió que esdevindrà el tema estrella d’aquí a les properes eleccions municipals del mes de maig. Em sembla molt saludable que es produeixi aquest debat, perquè afecta directament els models de ciutat que hi ha sobre la taula i planteja qüestions de vital importància per a la ciutadania, com ara com volem que convisquin a la ciutat els vehicles rodats i els vianants o quina qualitat de l’aire exigim per a nosaltres mateixos i per als nostres fills. Però tinc la impressió que, un cop més, el partidisme, les fílies i fòbies, els interessos econòmics i algun ego mal digerit han interferit d’una manera ben poc objectiva en aquesta polèmica.
Per un costat, hi podem trobar el lobi dels cotxes de sempre, que sol respondre amb la desqualificació i l’oposició frontal a qualsevol mesura que plantegi una reducció de la circulació i, en conseqüència, de la contaminació al centre de la ciutat. Ignora per principi les dades científiques sobre l’alta contaminació de les grans ciutats i també sistemàticament les exigències de la Unió Europea d’adoptar mesures dràstiques per combatre-la. L’única solució viable per als lobistes sembla ser l’apel·lació a la llibertat i a la responsabilitat individual dels ciutadans, tot i que fins ara s’ha demostrat repetidament insuficient.
També hi trobem alguns gurús de l’urbanisme, a vegades revestits d’una aura de reconeixement internacional, que potser fins i tot, abans d’esdevenir apòstols de les bones noves, van deixar algun bunyol arquitectònic a Barcelona que va costar a l’erari públic una pila de milions quan es va construir i també quan el sentit comú va recomanar desconstruir-lo. El més habitual és que aquests propagadors de la puresa del seu model original, que aparentment no es pot discutir, apel·lin justament a la sagrada voluntat del pobre Ildefons Cerdà, que, sempre és bo recordar-ho, va ser vilipendiat en el seu moment per les forces vives de la nostra estimada ciutat i per una burgesia tan il·lustrada com es vulgui, però que tenia unes expectatives econòmiques molt elevades quan es va projectar el nou Eixample. És ben sabut fins a quin punt el consistori d’aquella època es va oposar a la idea força revolucionària de Cerdà i no va parar fins que se’n van aigualir alguns dels seus aspectes més innovadors. Ell havia projectat un model amb una molt menor densitat de construcció i molts més espais verds d’ús públic. Al final, malgrat que el govern espanyol va imposar per força el Pla Cerdà, els interessos privats i l’especulació es van ensenyorir del districte i van donar pas a un Eixample atapeït i sobreexplotat, com el vam conèixer fins que van arribar els primers ajuntaments democràtics. Aleshores, gràcies també a la forta pressió veïnal, es van salvar edificis valuosos que estaven a punt de ser enderrocats, es van erradicar les activitats molestes en els patis centrals de les illes de cases i es van anar obrint nous espais verds d’ús comunitari.
Hi ha un fil conductor en tot aquest procés que arriba fins avui i fins al moment en el qual s’ha fet indispensable prendre noves decisions que ja no poden esperar més. Per això, la idea de les superilles pot esdevenir un revulsiu (revulsiu: “dit d’aquelles coses que, tot i causar sofriment o alarma, són saludables per la reacció que produeixen”) per fer realitat d’una vegada un nou model de ciutat, més amable, més saludable i menys orientat només a satisfer interessos d’una part de la població. I aquesta és també, en definitiva, la qüestió principal que hauria de guiar el debat polític d’aquí fins a les properes eleccions. Totes les opcions són perfectament legítimes i respectables, però cal que els diversos partits expliquin amb claredat a la ciutadania com pensen fer front al predomini que encara avui hi ha del trànsit de vehicles sobre els qui van a peu, com pensen posar ordre a l’excés de circulació i com combatran els altíssims nivells de contaminació existents. Ara ja no n’hi ha prou amb oposar-se de manera oportunista a totes les mesures que es proposen des dels governs. Cal exposar amb claredat quines són les alternatives i on ens duria la seva aplicació.
