Superilles, eixos verds i el model de ciutat

la polèmica sempre és bona i ara, en temps de crisis superposades, és el moment de reforçar el pensament, de recapitular i proposar. La superilla de Barcelona i el concurs que està en marxa han concentrat la discussió sobre el nou model de ciutat, la recurrent i necessària revisió del model Barcelona.

Afegint arguments al reguitzell d’articles d’opinió, un doble reenfocament aniria bé, ja que el debat ha tendit a polaritzar, a excloure (“la victòria dels eixos verds sobre les superilles”, Francesc Magrinyà dixit) i a focalitzar-se a l’Eixample central. La presentació d’aquest nou pas vers la renaturalizació de la ciutat (amb la disminució de la contaminació i la millora de la salut) a base del projecte d’eixos verds no pot fer-nos oblidar les dues estratègies precedents. Al contrari, s’han d’implementar encara més: són models verds compatibles.

Aquesta gran superilla és, en rigor, una estratègia feta d’eixos verds, un plantejament que potencia els corredors ecològics per a vianants i els nusos d’activitat barrial a les cruïlles, aviat verdes i sense cotxes.

Ara bé, seria absurd enterrar les autèntiques superilles, és a dir, la perimetralització del trànsit rodat per crear illes de tranquil·litat formades per nou mansanes, com la del Poblenou, o entorn d'un gran equipament, com la de Sant Antoni. No són incompatibles, sinó que eixos i superilles es complementen.

I valorar la idea inicial d’Ildefons Cerdà porta a seguir defensant l’alternativa dels interiors d’illa, dels quals, per sort, en els darrers temps se n’han fet tres de nous: el Palau Macaya, l'antic cinema Niza i l'antic cinema Novetats; amb la qual cosa s’arriba a 45 interiors acabats. De fet, aquesta era la proposta de Cerdà: la construcció de dos o tres cares de cada mansana i uns interiors d’illa lliures i amb parcs.

Per tant, el sistema que va enriquint l’Eixample és la suma de les tres estratègies urbanes: els interiors d’illa, amb els filaments que es creen i se sumen a la tradició dels passatges a l’Eixample de la Sagrada Família i del Poblenou, i que potencien la vida de proximitat i que es trobin persones de totes les edats i tipus de capacitats; les superilles, que creen uns entorns que potencien la vida quotidiana, els jocs dels nens i nenes i el so dels ocells, i esdevenen plataformes de relax; i les projectades línies, que reverdeixen la ciutat i convidaran encara més a caminar-hi. Tot això farà la gran superilla Barcelona. La ciutat no es fa amb una única teoria o estratègia; és sempre el resultat de la superposició de diverses.

I no és resolta en un sol entorn, ara l’Eixample. És cert que és el districte amb més soroll i contaminació i amb menys metres quadrats de verd per habitant. Hi ha un greuge comparatiu i cal pacificar la zona (especialment en proximitat a les escoles), vianantitzar-la i renaturalizar-la. Però no s’ha de desenfocar la resta de la ciutat, ni l’Eixample del Poblenou i el 22@, ni la resta de teixits urbans de Barcelona, com el hub de vida veïnal, cooperativa i autogestionada de Can Batlló. A tots hi han d’arribar els interiors d’illa, els solars enjardinats, les superilles i els eixos verds.

I aquí la tan avançada reforma del Parc de les Glòries ens dona la pista territorial estratègica. El centre no serà tant l’Eixample sinó un lloc de confluència de diversos barris: Sagrada Família, el Clot, el Parc i la Llacuna del Poblenou i el Fort Pienc. Quan s’acabin les obres, es completi el parc –amb canòpies (cobertes arbòries), clarianes i nodes de biodiversitat–, els equipaments i els habitatges públics (establerts al Pacte de Glòries del 2006), allò que va ser un desastre durant dècades ja no serà un límit, una frontera entre districtes, una inhòspita illa de ciment, sinó un nou centre neuràlgic, ciutadà i metropolità. I és tracta de les Glòries i dels eixos verds que s’irradien des d’allà –començant per la Meridiana cap a Sant Andreu i Nou Barris– o cap al nord-est de la ciutat, com Clot-La Sagrera o els carrers Cristóbal de Moura i Pere IV. Dir que les Glòries passaran a ser el districte 11 seria passar-se (aquest número va ser una iniciativa de Pasqual Maragall el 1992, per l’ajuda humanitària a Sarajevo), però de ben segur que podrien convertir-se en el barri 74.

Per tant, volem més interiors d’illa, superilles i eixos verds. I que el focus es posi a tota la metròpoli, i tant a l’Eixample com a les Glòries i a la ciutat que viu a l’est, cap a la banda del Besòs.