La superilla del carrer Girona agafa forma

Van avançant les obres de la superilla del carrer Girona, inclosa la plaça que sortirà a la cruïlla amb Consell de Cent. En alguns trams del carrer ja estan col·locats els panots de la vorera, cosa que permet fer-se una idea de l’amplada que guanyaran els vianants, i els cotxes ja estan obligats a girar i ja no poden arribar al carrer Aragó, ni a la Diagonal amb les seves obres eternes, fet que està traslladant el trànsit en sentit de pujada cap altres carrers, com ara el de Roger de Llúria, perquè, en contra del que diu l’Ajuntament, els cotxes, de moment, no s’evaporen.

La superilla és molt més que un canvi d’usos, és una reformulació històrica de les funcions que ha prestat a la ciutat la retícula urbana creada per Cerdà. Per això, hi ha dubtes entre els veïns i comerciants: una superilla no millora si desertitza, si ens estalvia contaminació atmosfèrica però augmenta la contaminació acústica (efecte Enric Granados), si no té en compte que la vida no és com als renders municipals, on la gent guapa passeja en família, però no hi surten taxis anant a buscar persones grans, camions descarregant davant els comerços, ni contenidors desbordats, ni persones que dormen, mengen o fan les seves necessitats als carrers de l’Eixample. I, sobretot, una superilla, igual que un parc verd o una plaça dura, demana estar-hi a sobre amb un manteniment del qual Barcelona no va sobrada.

L’Eixample ha estat fins ara un espai d’indubtable dinamisme econòmic i de més que raonable qualitat de vida, i aquests dos indicadors, dinamisme i qualitat, són els que defineixen l’èxit d’una ciutat. L’Ajuntament demana fe en els canvis. Pels efectes els coneixerem.