Supèrbia, frivolitat i barra
Abans la nova precampanya electoral ja en marxa no ens faci oblidar del 28-M i del seu recompte de baixes, em sembla d’estricta justícia dedicar unes paraules de balanç i comiat a tres figures polítiques que han tingut, arran de les recents municipals, els últims instants de protagonisme. Em refereixo a les senyores Inés Arrimadas García, Anna Grau i Àrias, i Eva Parera i Escrichs.
La que fou líder catalana i espanyola de Ciutadans estava ja completament amortitzada fins i tot a criteri de la darrera direcció del partit taronja. Però no ha pogut evitar acomiadar-se de la política amb l’actitud ensuperbida, la mandíbula cap amunt i la mirada desafiant que la caracteritzaren durant els seus anys de provocadora major a Catalunya. Es va permetre –consejos vendo, y para mí no tengo– fer recomanacions sobre com derrotar el nacionalisme, i va explotar per darrera vegada –esperem-ho– el mite de la seva “victòria” en les eleccions catalanes del 2017. En aquella ocasió Arrimadas va ser la presidenciable més votada (25,3% dels sufragis i 36 escons) per la senzilla raó que les tres forces independentistes (Junts, ERC i la CUP) s’havien presentat en ordre dispers, però sumaren el 47,5% dels vots i 70 escons. La millor prova del caràcter fictici d’aquella pretesa “victòria” va ser la seva completa esterilitat política: Arrimadas ni tan sols intentà presentar candidatura a la presidència i es limità a exercir el paper que de dret li corresponia: el de cap de l’oposició.
En la cúpula de Ciutadans al Principat hi han abundat les persones depaysées: Fran Hervías és fill d’un guàrdia civil andalús destinat a Girona, Matías Alonso és militar professional, eren nombrosos els immigrants laborals de nivell alt i mitjà sense cap voluntat d’integració o els funcionaris estatals amb complex de superioritat... Anna Grau no hi té res en comú: gironina de naixement i de prosòdia, periodista formada professionalment en mitjans de comunicació catalans i catalanistes sense cap incomoditat perceptible... Després, la feina i la voluntat la portaren cap a altres latituds geogràfiques i mediàtiques. I, en el curs d’aquest periple –però, almenys en públic, no pas abans del 2019-2020–, començà a prodigar-se en declaracions incendiàries sobre la política lingüística de la Generalitat, s’acostà al PP, s’afilià a Societat Civil Catalana i a Ciutadans i, el febrer de 2021, aquest partit la va fer diputada al Parlament català abans de convertir-la, uns mesos enrere, en alcaldable per Barcelona.
Naturalment, totes les evolucions ideològiques són lícites i totes les apostes político-personals mereixen respecte. Potser no en mereix tant que, coneixent per naixença i família la realitat de la Catalunya profunda, et dediquis a falsejar-la i caricaturitzar-la frívolament, sense cap escrúpol de veracitat, o a manipular el problema dels ocupes, amb la il·lusòria esperança d’esgarrapar un grapat de vots que et salvin del ridícul. Però no: a Barcelona n’ha aconseguit l’1,1% dels emesos, a l’espera que el president Aragonès dissolgui la legislatura i, a la senyora Grau, se li acabi l’aventura. Sic transit gloria mundi.
El cas més esperpèntic, més inversemblant, és tanmateix el d’Eva Parera. Grisa, grisíssima supervivent del duranisme, de CiU, d’Units per Avançar, beneficiària del CAC i d’un escó pel PP, abans partícip de l’operació Manuel Valls, del naufragi d’aquesta última en va extreure un parell de regidories a Barcelona que li han servit d’única base tangible per construir aquest monument a la fantasmagoria política anomenat Valents. Un partit que, en català, només tenia el nom; tota la resta de la seva propaganda electoral escrita ha estat en rigorós castellà. Un partit que, des d’unes arrels centristes (Ciutadans no es deia liberal? Valls no havia estat primer ministre pel Partit Socialista francès?), ha esdevingut amb Parera una formació d’ultradreta espanyolista completament desinhibida.
Per omplir les candidatures que Valents presentà en 71 dels municipis més poblats de Catalunya, la seva lideressa va recórrer a desenes de despenjats del PP i de Cs, amb peces de lluïment donant suport a l’operació, com l’infatigable buscamenjadores Joan López Alegre (responsable de comunicació de Valents), i Alejo Vidal-Quadras o Francesc de Carreras –que no necessiten presentació– en el paper d’avaladors sèniors. Al mateix temps, la senyora Parera s’ha aprofitat sense manies dels drets electorals heretats de Valls, i ha mostrat en campanya una manca de pudor i de sentit dels límits digna de millor causa: Ella era “l’Ayuso catalana”, la “representant de les pimes i dels autònoms”, l’abanderada de “la proximitat amb el veí i l’empatia amb els seus problemes per buscar solucions àgils i efectives” [sic]. Això no és intel·ligència artificial; això és encefalograma pla, buidor absoluta, paraules que no signifiquen res.
L’escrutini, finalment, ha fet justícia. Després d’un esforç propagandístic considerable del qual l'interrogant més gran és qui l’ha pagat, Valents ha obtingut 32.409 paperetes, l’1,08% de les emeses –aproximadament la meitat de les quals a la ciutat de Barcelona–, i, segons les dades disponibles, tres regidors, essent en molts municipis metropolitans la primera o la segona força menys votada. Parera, però, assegura que a Valents “aún le queda recorrido”. Fins al cementiri?
