Superar la mandra
VOTAR. Entenc el mecanisme mental dels que esperen el 10-N amb una barreja d’escepticisme i fúria, els que es mouen entre l’abstencionisme mancat d’esperança i les ganes d’anar als col·legis electorals i sabotejar la festa de la democràcia tal com la policia va sabotejar el referèndum de l’1-O. Ho entenc perquè se’ns acumulen els greuges i les ofenses, el memorial d’injustícies, la llista de presos polítics, detinguts irregulars i innocents ferits per l’agressivitat irracional dels agents antiavalots de tota filiació. Hem de fer memòria i remuntar-nos anys enrere per recordar d’on ve tot això; la gran manifestació de 2012, on estàvem tots indemnes, il·lusionats, cridant “Independència!” sense saber que al cap de set anys aquest clam es fondria amb queixes més de peu pla, com ara “Deixeu de pegar-nos”, “Deixeu d’acusar-nos de terrorisme”, “Allibereu els ostatges amb els quals preteneu garantir la nostra quietud”. Davant d’una ofensiva tan tenaç i metòdica com la que l’estat espanyol està emprenent contra Catalunya per totes les vies -la legislativa, l’executiva, la judicial i la mediàtica-, fa una mica de mandra participar en la seva enèsima pantomima electoral i plantar-se davant l’urna, tossudament escèptics, i que els independentistes siguem 22 o 25, déu-n’hi-do, fa pocs anys no arribàvem a 10, però tant li fa en un hemicicle de 350 escons. Entenc el raonament perquè me’l faig meu, els dies en què estic baix de to, i l’entenc perquè es correspon amb una constant històrica catalana, que és la frustració davant la impotència i davant la injustícia, davant la qual Vicens Vives diu que s’ha de respondre amb la feina, i no amb la rebentada; però hi ha dies que això costa molt.
DIÀLEG. Ara bé, la rebentada és una temptació comprensible, però no ens la podem permetre tots. Està molt bé que el jovent es mobilitzi i acampi, i fins i tot que tregui la mala bava encapsulada des de l’1d’Octubre, quan ens vam deixar atonyinar com xais per obtenir com a recompensa un seguit de condemnes indignes; està bé que la gent surti al carrer, que s’apunti al Tsunami, que doni a entendre que això no és un foc d’encenalls i que, en condicions anormals, la normalitat política és una immoralitat; i que l’Estat i el seu monarca sàpiguen que mai més no podran respirar tranquils. Però a la classe política catalana se li ha de demanar més; se li ha demanar que administri amb rigor les ruïnes de l’autonomia, que doni suport als moviments populars, que s’hi encavalqui per exigir diàleg -sí, diàleg, encara que els puritans titllin de botifler aquell qui, amb més o menys traça, intenti dialogar-, ja que si alguna cosa hem entès és que l’autodeterminació, l’amnistia, la independència, en un context com l’espanyol, només poden ser fruit del diàleg o de la guerra -és a dir, només del diàleg-, i la promesa del diàleg, davant d’un Estat amb l’orgull ferit com el que ens ha tocat suportar, només l’arrencarem amb una determinació extraordinària, com la que té el dentista que intenta desallotjar un queixal del seny. I com que les coses són així no podem pretendre, ni desitjar, que els nostres polítics es conformin amb tenir raó, amb les victòries morals ni amb la rigidesa mil·limètrica dels que no accepten una realitat complexa. Per això, entre altres coses, cal anar a votar a les eleccions, sumar i sumar, convèncer i actuar, caure i aixecar-se, parlar amb qui ens ha ofès, entendre que amb la rebentada i prou no en tenim ni per començar.
