El programa econòmic que ha presentat Salvador Illa sembla massa ambiciós per a un govern que acaba de prorrogar els pressupostos per falta de suports, però, així i tot, esperaré a veure què en diuen en Mas-Colell, en Miquel Puig i altra gent que en saben més. Sí que em veig en cor de dir que, políticament, el pla reflecteix una narrativa gastada, la de la “locomotora d’Espanya”, un eslògan decimonònic, despolititzador, que ignora la naturalesa veritable del contenciós català, tot i que el president ho compensa amb la pastanaga laportista de “superar Madrid”. Sembla que Illa vulgui explotar la rivalitat amb la megacapital per donar peixet als nostres baixos instints nacionalistes, que el PSC no comparteix però utilitza quan li interessa. Al cap i a la fi, obsedir-nos amb Madrid equival a integrar-nos en el marc mental espanyol –la lliga estatal– i oblidar-nos de la Champions. I com que, a més, Madrid és el feu d’Ayuso, el PSOE està content; per a ells, aquesta estratègia és un win-win.
Vaig ser a Madrid el cap de setmana passat. És una ciutat magnífica, plena de vida. Però el seu èxit no s’explica sense la política. És una capital feta a cop de pressupost públic, connectada per terra i aire amb els territoris veïns, i amb la resta del món amb tot d’infraestructures que fan d’aspiradora de gent i de recursos i centralitzen el poder econòmic i l’oferta cultural, la qual cosa ha despoblat l’Espanya castellana i ha deixat en mala situació les perifèries. Madrid és una metròpoli que fa de pont entre Europa i Amèrica del Sud, i ni cinquanta Salvadors Illa podrien canviar aquesta dinàmica sense ficar-se una mica en política. A Barcelona no només conviuen dues ànimes, la catalana i l’espanyola; també està en joc si la nostra capital és una gran ciutat europea o la sucursal marítima de la nova gran megalòpolis transcontinental. Fins i tot Loquillo, poc sospitós de catalanisme, va advertir d’aquesta amenaça quan va dir que ell és un artista europeu, i no llatí. Això no té a veure només amb l’economia, és una batalla de poder. Per això es va produir el procés sobiranista. I el vam perdre, però vam donar a Espanya un ensurt enorme, i el record d’aquest ensurt és la nostra única força, ara com ara. Perquè nosaltres no pensem que es pugui repetir, però Espanya sí.
El Procés va fracassar per la incompetència dels uns i la repressió dels altres; que cadascú triï amb qui vol enfadar-se més. Però aquell embat bevia de la por d'esdevenir la perifèria en una mena de França de segona divisió, on els provincians presumeixen de la grandeur de la capital, satisfets d’haver-hi contribuït a costa de les seves pròpies energies. Per sort encara no som aquí, perquè Barcelona és capital del seu propi país des de fa un mil·lenni, i això no es canvia només per inèrcia. Mentre el nostre govern sigui un peó de Pedro Sánchez tindrem poc marge, però per sort Illa necessita el suport de partits que, encara que el 2017 van ser incompetents, tenen Catalunya al cap, i això ens dona oportunitats per resistir.
Que el president vagi de gira per Espanya per fer-se perdonar la demanda d’un finançament singular –que li ha estat imposat pels seus socis– ens pot desagradar, però demostra que Catalunya continua desquadrant l’agenda del PSOE. Potser no és cert que resistir és vèncer, però si no hi ha resistència només ens queda veure com la història ens passa per sobre. “Superar Madrid”, en el millor sentit de l’expressió, no té res a veure amb el percentatge del PIB, sinó amb el desacomplexament col·lectiu, en l’enderrocament de les barreres mentals que ens hauria de permetre competir amb els millors sense haver de donar explicacions al president de les Canàries.
