Fa mesos que l’assassinat perpetrat pel cuiner Daniel Sancho s’ha convertit en un dels casos més llaminers per als mitjans de comunicació. Part de l’impacte radica en el fet que l’acusat és fill del popular actor Rodolfo Sancho. L’atrocitat del crim, esquarterant el cadàver, contrasta amb l’estatus social i l’atractiu mediàtic de pare i fill.
Dijous va començar el judici a Tailàndia i, en el súmmum del cinisme televisiu, a la mateixa hora la plataforma HBO Max va estrenar una docusèrie en què el pare del noi s’asseu davant de la càmera per donar la seva versió de la història. Aquesta primera emissió d'El caso Sancho l’han batejat com Episodio cero, com si fos la gènesi narrativa, l’essència del cas. Per curar-se en salut, la producció anuncia amb un rètol a l’inici que la sèrie donarà més versions i perspectives i que la resta de capítols s’emetran un cop s’hagi dictat la sentència.
La docusèrie viatja fins a Fuerteventura, lloc de residència del pare de l’acusat. L’espai se’ns presenta com un lloc àrid i solitari, enmig de les dunes i els deserts, gairebé com un paisatge simbòlic. Però també està embolcallat d’un cert glamur visual. Rodolfo Sancho, en una actitud més aviat desmenjada, s’asseu davant de la càmera, i tot el que veiem a continuació desdibuixa la línia que separa la realitat de la ficció. Hi ha factors visuals que activen la percepció d’una interpretació. Com si veiéssim la recreació d’una història real protagonitzada per un actor. Rodolfo Sancho s’expressa amb una fatxenderia i una prepotència que sobta a l’espectador, potser en un acte inconscient de protegir-se de l’esperpent del qual està participant. Ja s’entén que les despeses econòmiques per salvar un fill de la pena de mort a Tailàndia deuen ser abundants i que la docusèrie de la HBO li deu haver semblat la posada en escena més sofisticada per fer el paper d’estrassa. Sancho, amb una fredor inquietant, no para de parlar d’ell mateix: “Yo me pongo en marcha rápido”, “Y ya sabía lo que tenía que hacer”, “Es que al final es eso: un padre luchando por su hijo”. Sancho fins i tot s’empara en la filosofia per convertir la situació familiar en una mena d’epopeia èpica delirant: “Como dijo Séneca, compadezco a esa persona que nunca ha vivido un momento malo porque nunca va a conocer su potencial. Me encanta esta frase. Es muy aplicable. Yo tengo todos estos conceptos en la cabeza y me da herramientas”. Sancho ha convertit la desgràcia en una excusa per interpretar el paper de paladí d’una gran gesta: “Yo llevo toda la vida preparándome para esto. Toda mi vida. Está muy bien el trabajo... Pero el proyecto mental, el proyecto de ser, es para mí lo importante”. En un exercici memorable de psicologia barata, justifica els instints més primaris per descriure la seva actitud personal: “El animal no piensa a futuro. Al animal, lo acorralas y lucha”. L’actor no para de reiterar-se en el “jo” i es refugia en una mística impostada que desprèn certa flaire narcisista. Tot plegat contrasta amb la desgràcia que viu el personatge. És esperpèntica la posada en escena edulcorada i esteticista que ha recreat la plataforma. Se suma a la inèrcia d’atribuir glamur a un cas sòrdid, morbós i injustificable i potenciar aquesta fascinació superficial i enganyosa al voltant dels estereotips de masculinitat tan hegemònics i comercials que representen pare i fill. No es tracta només de la sensació que la sèrie documental és un recurs a la desesperada per recaptar diners. És la incomoditat de veure un home que aprofita l’atrocitat del seu fill per erigir-se en heroi i protegir la seva imatge.
