Sumar és una formació amb aspiracions de moviment que es va formar de pressa i corrents amb l'objectiu de concórrer a les eleccions de 2022: significava la liquidació (o, si més no, una estocada severa) al projecte de Podem i l'impuls definitiu de Yolanda Díaz (és bo recordar, contra el tòpic, que Galícia és un país d'una llarga i sòlida història de moviments d'esquerres, ecologistes i de lluita per la llengua i la cultura pròpies) com a cap de files d'una nova esquerra espanyola. Se suposava que Díaz venia a representar un lideratge més suau i flexible, però també més pragmàtic, en contraposició als hiperlideratges que havien llastrat Podem des dels seus inicis: el de Pablo Iglesias, per damunt dels altres, però també els d'Errejón, Monedero o la mateixa Irene Montero. El sectarisme, i també el personalisme i l'egolatria, han estat en gran mesura el punt més feble dels moviments amb vocació transformadora que s'han produït tant a Catalunya com a Espanya en els darrers anys, des de l'independentisme al 15-M passant pel feminisme, l'ecologisme i el que vostès vulguin.
Sumar es va construir amb la concurrència d'una vintena de formacions polítiques, moltes de les quals amb els seus satèl·lits, anells, confluències, etcètera. D'aquesta complexitat, que es podia entendre com la seva feblesa més evident, Sumar en va voler fer bandera i presentar-se com la formació que representés millor la pluralitat: ideològica, però també lingüística, cultural i nacional de l'estat espanyol, que l'esquerra espanyola sovint ha rebutjat i combatut tant o més enèrgicament que la dreta. Els grinyols que ha generat l'articulació de tanta diversitat interna han estat, juntament amb els problemes inherents al fet de ser el soci petit en un govern de coalició (del primer govern de coalició d'Espanya, un país amb una escassa o nul·la tradició d'atenció a la pluralitat), el principal problema que ha arrossegat Sumar en aquests encara no tres anys d'història. L'han patit especialment les formacions sobiranistes d'esquerres que s'hi van incorporar des dels Països Catalans, com Compromís al País Valencià o Més per Mallorca, que de vegades han tingut problemes per fer-se escoltar amb tota la potència que pertocaria, malgrat la molt bona feina de parlamentaris com la valenciana Àgueda Micó o el mallorquí Vicenç Vidal Matas.
En un moment que totes les esquerres occidentals es troben en l'atzucac de no saber com respondre a la fallida de les societats del benestar (no ho sap ningú, en realitat) i a la puixança de les extremes dretes, en un cercle viciós de causes i efectes, l'assemblea més o menys refundadora de Sumar (que pretén, aquesta vegada sí, aglutinar tothom, incloent-hi Podem), recorda un fet que a l'estat espanyol és especialment visible: que la dreta ultranacionalista és tan potent i pesada que contrarestar-la, i eventualment guanyar-la, requereix la suma d'esforços de totes les minories, per divergents que siguin entre elles. Això com a principi general, i més davant de les eleccions de 2027, en què ja està pensant tothom.
